“La llengua ha perdut centralitat en el discurs de la identitat nacional”

Abans d’entrar a la uni­ver­si­tat ja havia lle­git que Fabra era el “seny orde­na­dor de la llen­gua cata­lana”, però va ser la pro­fes­sora Lídia Pons, a ter­cer de car­rera, i sobre­tot el pro­fes­sor Joan Solà, a quart, que em van fer ado­nar de la soli­desa del tre­ball lingüístic de Fabra. A més, hi ha també un com­po­nent emo­ci­o­nal, biogràfic. Quan jo era nen, el català era la llen­gua de casa, i prou. Jo no sabia que era un idi­oma que es podia escriure. Saber que el català tenia lite­ra­tura i gramàtica va ser un des­co­bri­ment. I saber que la per­sona que havia codi­fi­cat el català actual havia pas­sat per un vivència sem­blant em va impac­tar.

Sobre­tot aug­men­tarà la pos­si­bi­li­tat d’estu­diar-lo crítica­ment i, per tant, de valo­rar-lo. Hem de pen­sar que l’interès també crei­xerà. De fet queda encara prou feina per fer: encara no tenim, per exem­ple, la gran bio­gra­fia de Fabra. Seria con­ve­ni­ent, a més, que aques­tes obres com­ple­tes esti­gues­sin pen­ja­des a la xarxa i es pogues­sin con­sul­tar telemàtica­ment.

Hau­ria de ser així, però no sabem què pas­sarà. Avui tenim més ins­tru­ments que mai per valo­rar i reconèixer l’obra de Fabra, però la llen­gua ha per­dut cen­tra­li­tat en el dis­curs de la iden­ti­tat naci­o­nal cata­lana. D’altra banda, la ter­ri­ble situ­ació política actual de Cata­lu­nya fa que tot sigui una incògnita. La repressió ha començat per dalt (Govern, Par­la­ment), i no sabem fins on pot arri­bar: l’Estat espa­nyol, si pogués, faria des­a­parèixer la llen­gua cata­lana. Pot­ser els aspec­tes de l’obra de Fabra que hau­rem de reconèixer (i rei­vin­di­car) no són els que tenen a veure amb el seu tre­ball de gramàtic i lexicògraf, sinó els que tenen a veure amb el seu com­promís cívic i la seva resistència a l’exili.

Van ser dife­rents, però tenen una cosa en comú: en tots dos casos Fabra era al lloc no ade­quat. ¿Per què se’n va anar a Bil­bao? És poc creïble que a començament del segle XX un engi­nyer supe­rior no trobés feina a Bar­ce­lona. També hi ha diferències, evi­dent­ment. En el segon cas Fabra fugia del fei­xisme i de l’odi.

Sí. Si no es fa ara, ¿quan es farà? Fabra va néixer a Gràcia, lla­vors muni­cipi inde­pen­dent, i va anar a viure a Bada­lona quan va tor­nar de Bil­bao. Però era un gran bar­ce­loní. Bar­ce­lona té un deute amb Pom­peu Fabra.

Sí. Podria venir d’una pro­gres­siva ampli­ació i ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació de l’Espai Pom­peu Fabra. De tota manera, un dels pro­ble­mes que hi ha és que tenim molt poques coses mate­ri­als de Fabra. Cal­dria fer un gran esforç de recerca i d’orga­nit­zació perquè el resul­tat fos real­ment digne. Si no, no val la pena. Però és pos­si­ble, com s’ha demos­trat amb altres ini­ci­a­ti­ves recents, com la ruta Pom­peu Fabra de Bar­ce­lona, que és una gran cosa.

Entre els estu­di­o­sos no hi ha des­a­vi­nen­ces relle­vants. Tam­poc és un col·lec­tiu gaire extens (tot i que això no vol dir res: podríem ser pocs i mal avin­guts). Ara: en el debat sobre l’estàndard sí que hi ha des­a­cords a l’hora d’inter­pre­tar l’herència de Fabra. N’hi ha que hi apel·len per defen­sar un model més acos­tat a la llen­gua par­lada, i n’hi ha que hi apel·len per no apar­tar-se del model escrit tra­di­ci­o­nal. I en aquests des­a­cords hi ha posi­ci­ons extre­mes, que es des­qua­li­fi­quen mútua­ment.

No és sols això. En orto­gra­fia la posició de Fabra era alta­ment fun­ci­o­na­lista. Volia con­ser­var les dis­tin­ci­ons gràfiques que es cor­res­po­nien amb dis­tin­ci­ons fonètiques. Si volia man­te­nir la v era per poder recu­pe­rar, a la llarga, el so de la labi­o­den­tal fri­ca­tiva sonora. No era per roman­ti­cisme, ni per con­ser­var una tra­dició ortogràfica. Si avui con­si­de­rem que el fonema labi­o­den­tal fri­ca­tiu sonor és irre­cu­pe­ra­ble per a la llen­gua estàndard, lla­vors no té sen­tit que con­ser­vem la lle­tra v. Això és el que a mi em sem­bla que s’adiu amb el pen­sa­ment de Fabra. S’equi­vo­quen del tot els qui pen­sen que la com­ple­xi­tat ortogràfica, en ella mateixa, és un valor, i també els qui pen­sen que la riquesa de la llen­gua depèn del nom­bre d’accents diacrítics.

Volem que el V Col·loqui sigui el pri­mer gran fòrum dedi­cat a l’estudi científic de la nova nor­ma­tiva de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans. Cal tenir en compte, per exem­ple, que ja s’ha afir­mat en una revista espe­ci­a­lit­zada en filo­lo­gia cata­lana que la nova gramàtica de l’IEC no segueix els plan­te­ja­ments de Fabra. ¿És cert, això? Si és que sí, caldrà demos­trar-ho científica­ment. El debat està ser­vit.