“A Aragó no van voler saber res de Sixena”

“No tenim diners per a Sixena.” Aquesta va ser la resposta que va rebre Jordi Bonet (Barcelona, 1925), el primer director general de Patrimoni de la Generalitat, d’un polític aragonès, a principi dels anys vuitanta, quan la comunitat de monges del monestir el buscaven, millor dit el perseguien, per vendre-li el seu fons d’obres. Bonet, que fins ara no havia parlat del cas Sixena, tampoc en el judici per la polèmica titularitat dels béns, té el cap ben clar, als seus 92 anys, i el cor trencat pels dramàtics esdeveniments dels últims temps. “Allà hi ha una gent que ha jugat brut: el que volen és aprofitar-se de l’esforç que han fet uns altres”, exclama.

Cap clar i consciència tranquil·la. “Vaig fer totes les gestions que requeria aquella operació”, remarca. I una de les que Aragó sempre ha negat que s’hagués fet: avisar-los. “Els hi vaig dir: «Escolteu, que això que ens ofereixen és de casa vostra...» Si és veritat o no, no ho sé, però em van dir que no hi podien fer res.” No tenien diners, li van etzibar en una trucada telefònica que van ventilar ràpidament. “La conclusió que en vaig treure és que no en volien saber res”, precisa Bonet.

Bonet va accedir a la recentment estrenada direcció general de Patrimoni el 1981 i dos anys després va tancar l’acord amb les monges per la compra de 44 obres per deu milions de pessetes. Són les 44 obres que la setmana passada van ser retirades per ordre judicial, i amb un desplegament policial mai vist, del Museu de Lleida. “Deu milions de pessetes no era cap quantitat desorbitada. Els vam donar exactament el que ens en van demanar, no vam regatejar ni una pesseta. Si bé és cert que en el lot hi entraven peces insignificants, també n’hi havia de rellevants. No, no eren qualsevol cosa.” Aquestes són les que s’exposaven al museu lleidatà, que encara avui manté les lleixes buides en senyal de dol.

“Senyora Bonet, ha de convèncer el seu marit perquè ens compri les obres. Ho necessitem!”. Les monges van moure cel i terra per vendre les obres a la Generalitat. Bonet era un home molt ocupat intentant fixar els fonaments d’un departament de nova creació als albors de la democràcia. Però les religioses tenien pressa i anaven a veure sovint la seva esposa perquè els donés un cop de mà per accelerar el tema. La família Bonet és de profundes conviccions catòliques i amb el llenguatge de la fe la relació amb les monges va ser fluida. “És curiós com van arribar a pressionar la meva dona perquè influís en mi...”

Bonet no té cap recança a reconèixer que, valor de les obres al marge, va sentir una certa compassió per aquelles “bones dones”. Eren de tracte afable, diu. I tenien una urgència: s’estaven construint un nou convent a Valldoreix i no el podien pagar. Les monges van marxar del monestir de Sixena a principi dels setanta i es van incardinar amb l’ordre santjoanista de Barcelona. Eren velletes i ja no podien continuar vivint en un monument que els queia a sobre. Amb Bonet van mantenir llargues converses sobre el tràgic incendi que va cremar les pedres i molts dels tresors artístics del cenobi el 1936. “És clar que en vam parlar. Conec bé la zona perquè el meu sogre n’era, soc arquitecte, un apassionat de la història i una persona sensible amb la destrucció patrimonial durant la Guerra Civil. El meu pare es va jugar la vida per salvar monuments... Les monges de Sixena em van explicar que hi va calar foc gent del poble, i tampoc em va sorprendre perquè pràcticament sempre va anar així. A gairebé tot arreu, les destrosses les van fer persones del lloc.”

“És clar que em van fer pena i les vaig voler ajudar. Potser van encomanar un convent massa gran, sí, però jo les vaig entendre: volien un edifici important perquè venien d’un lloc que n’era”.

Bonet no va tenir mai la impressió que estava fent res il·legal. “Me’n vaig ben preocupar que hi hagués un document de tot.” I va aconseguir el més transcendental de tots: el del Vaticà, que els autoritzava l’operació. “El paper ho deia ben clar: el permís per comprar el donaven a la Generalitat.” Però és que a més Bonet es va moure també per un sentit de la responsabilitat. “M’hi vaig sentir moralment obligat. Sixena formava part de l’històric Bisbat de Lleida, que és anterior a les comunitats autònomes. Com no havíem de considerar-ho patrimoni nostre? El monestir no depenia ni d’Osca, ni de Saragossa. El més normal és que les obres anessin a Lleida.”

Els mals van venir després amb la segregació de la diòcesi. “Els que ho van instigar ho van fer per fer la punyeta a Catalunya, i no em facis dir coses més grosses”, subratlla Bonet, un home d’església.

Hi ha molts altres aspectes de l’actual conflicte que el fan sentir ben tranquil amb la manera com va actuar. “Nosaltres no vam anar a buscar les obres a Sixena; les obres ja eren aquí! Si no totes, pràcticament totes. Això és molt important. Quan les monges van abandonar el monestir, s’ho van endur tot i ho van desar aquí.” Des de principi dels setanta que les obres, com bé diu Bonet, eren a Catalunya. “Quan sento que ens acusen de lladres, m’encenc. Són uns mentiders.”

Ell va ser qui va desencallar la primera compra a l’engròs amb les monges, amb el vistiplau del conseller Max Cahner –que no hi va intervenir per res–, però ja no va tenir res a veure amb les altres dues operacions que es van fer als anys noranta fins a arribar als 97 objectes que Aragó ha reclamat. Va deixar el càrrec el 1984, per poc després assumir el seu gran repte professional: la continuació de les obres de la Sagrada Família de Gaudí. “Jo a les monges no les vaig tornar a veure mai més, quan vaig marxar de la Generalitat.”