Els ulls de la mort

“Per­dono tot­hom i a tot­hom demano perdó. D’acord? No feu massa safa­reig.” Amb aquesta nota s’aco­mi­a­dava Cesare Pavese de la vida l’agost del 1950 quan, després de rebre un pres­tigiós premi, es va suïcidar endut per la tris­tesa quan el va aban­do­nar Cons­tance Dow­ling, amb qui havia man­tin­gut una relació d’anys.

Si bé és cert que la llista de poe­tes suïcides és extensa –Karyo­takis, Storni, Plath, Fer­ra­ter–, també ho és que Pavese és el més recor­dat. Home mar­cat tota la vida per depres­si­ons i angoi­xes, la seva poe­sia va madu­rar des del rea­lisme estre­mi­dor de Lavo­rare stanca (Tre­ba­llar cansa) fins a la nuesa essen­cial de Verrà la morte e avrà i tuoi occhi, que fou objecte d’una tra­ducció meva el 2008. Pot­ser aquest lli­bre és un dels pocs de la lite­ra­tura que aple­guen més dra­ma­tisme i males­tar exis­ten­ci­als. Una autèntica obra d’art total en el dolor.

La pri­mera part, La terra i la mort, és un espo­sori de l’autor amb la terra. Trans­mu­tant l’esti­mada en mar, en aire, bala­dre i atza­vara, Pavese expressa el sofri­ment i la mort que l’asset­gen des d’una pers­pec­tiva tel·lúrica. Tot el lli­bre s’eri­geix com un immens anunci de la deso­lació, l’abandó i el neguit pro­funds que pre­di­uen l’adve­ni­ment de la dona de la veu ronca que arriba del mar i porta la mort en la mirada, símbol defi­ni­tiu de la imme­di­ata des­trucció del poeta.

Aquesta part deixa pas a deu poe­mes més aple­gats sota el títol de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls en què Pavese es diri­geix sense medi­a­ci­ons a Cons­tance. Una amant que pres­cin­deix de l’ale­gria antiga i que l’abo­carà a l’abisme, on des­cen­dirà en silenci, amb un son pre­gon. Després de les pàgines finals de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls ja no hi haurà res. Només el buit, la mort del cos i l’extinció de l’ànima. El lli­bre repre­senta, doncs, un tot conclòs en si mateix: el bé radi­cal del poeta i un tes­ta­ment sig­nat per l’amor que es resis­teix a des­a­parèixer en l’oblit.

En l’infi­nit viatge del lli­bre Pavese s’entesta a datar els poe­mes com si així hi hagués un refe­rent més a què aga­far-se quan el suïcidi com­pleixi la seva secreta missió: posar de mani­fest a Cons­tance que ha estat ell l’únic res­pon­sa­ble de l’extinció de qui esti­mava, una con­tri­bució a la medi­o­cri­tat del món. Pot­ser el que va ins­pi­rar aquest lli­bre fou un acte de medi­o­cri­tat, però el resul­tat final, el que res­tarà per sem­pre, és una de les apor­ta­ci­ons més esplèndi­des a la immor­ta­li­tat de l’amor vis­cut com a tragèdia. “Serà com veure en el mirall un ros­tre mort, com sen­tir un llavi clos. Bai­xa­rem a l’abisme, muts.”