“Ens deien que el català era una cosa de cantautors”

Havíem de fer un disc elèctric, però Els Pets van fitxar el nostre guitarrista i vam decidir fer-lo acústic. Vam voler que fos molt creatiu, amb flautes travesseres, violoncels, mandolines... Però el vam dur a la indústria i aquesta no va respondre. El rock català ja feia baixada i no ens van garantir cap mena de promoció, així que vam optar per esperar temps millors, com si fos un vi.

No, en el nostre moment de més èxit, l’any 1993, quan la gent estava esperant el nostre tercer disc, la discogràfica no va voler treure’l. No sé si, a partir d’això, hi havia també una certa por de fitxar-nos.

Bé, l’any 2002 ja no estàvem a primera divisió, nosaltres. El 1991, en canvi, just després dels “quatre del Sant Jordi” [Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït], veníem nosaltres i, potser, Lax’n’Busto, tot i que ells encara no havien tret Miami Beach. Ens sentíem diferents, però del rock català no en renegarem mai.

Sí, la manera de cantar, les acústiques, la influència de Bob Dylan i Neil Young... De tota manera, hem fet moltes cançons diferents que no han vist la llum per culpa de la nostra carrera accidentada. En aquest disc del 2002, per exemple, hi ha una influència important de la Incredible String Band, l’acid folk i tot l’orientalisme dels anys seixanta.

Del factor temps en les relacions, de l’inconformisme, del déu treball, de l’obsessió pel passat... i, com sempre, hi ha una cançó de sexe, Pitreres i cremalleres, que no és tan explícita com el Coses que passen, però.

Dominat per Loquillo, Rebeldes i els seus amics. Era molt fort, per exemple, veure tocar Sopa de Cabra davant 2.000 persones i no veure’ls a cap diari més enllà de Girona, mentre a Barcelona es feien cròniques de grups que amb prou feines reunien trenta persones en una discoteca. Vam haver de sentir-nos dir un parell de cops, per part de les discogràfiques, que estàvem molt bé però que llàstima que cantéssim en català, o que el català era una cosa de cantautors, però no per al rock. Jo, però, havia sentit Pau Riba, Ia Batiste i Oriol Tramvia, havia viscut aquells temps del Canet Rock i sabia que el rock, en català, podia ser ben natural.