Medea mata els seus fills. Aquest seria el titular. Ara caldria veure l’article i l’anàlisi. La primera posada en escena d’aquesta obra d’Eurípides es va fer l’any 431 a C. Gairebé 2.500 anys després continua vigent i s’ha representat aquesta temporada a Barcelona, coincidint en cartellera amb Èdip, de Sòfocles. Dues grans tragèdies clàssiques en el programa teatral. Tan antigues i tan actuals, alhora. La Medea del Lliure ha estat representada per l’Emma Vilarasau. Cal una gran dama de l’escena per encarnar un personatge tan complex. Ho han fet la Xirgu, l’Espert o la Callas a la pel·lícula del Pasolini.

Els pintors, que han de congelar tota una narració en una sola imatge, han representat Medea principalment en dues vessants: la de fetillera i la d’assassina. La primera, la maga, ens la situa en l’inici del mite. Ella és neta d’Helios, el Sol, que creua el cel amb el seu carro cada dia; per tant, és neboda de Circe, aquella nimfa que a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals, i també de Pasífae, la reina de Creta que parirà el Minotaure. Tota una saga de dones amb dons especials. Medea, abans de començar cap història d’amor, és ja una sàvia, perquè ella sap, que vol dir que té coneixements que la resta de mortals no tenen. Quan Jàson (i els Argonautes) arriben al seu país, la Còlquida, tenen una missió concreta: aconseguir el velló d’or que penja de l’arbre sagrat custodiat per un drac. Medea, enamorada, l’ajuda, i serà amb els seus ungüents que l’heroi superarà proves i amb les seves locions que adormirà el drac. Qui pot adormir un drac, animal de poder? Algú amb poders superiors. Medea no és, doncs, qualsevol princesa i, a més, ve d’Orient, perquè la Còlquida estava a l’extrem est del Mar Negre.

La segona Medea, la que comet el crim que cap mare hauria de cometre, la situa al final del relat. Havia escapat amb l’heroi, havia traït la família, havia matat per la parella, havien tingut dos fills, i un dia Jàson la vol deixar per una altra, per la filla del rei Creont de Corint, lloc on fa deu anys que resideixen. Sola, abandonada, en terra de ningú, i resignada? Ni parlar-ne. Elimina el rei i la filla amb un vestit enverinat i mata els seus dos fills, segons la versió d’Eurípides, que no és l’única ni la primera. En altres fonts, els nens no moren a les seves mans. En tot cas, allò que Jàson destrossa amb la seva actitud, Medea ho fulmina: no hi haurà llar, no hi haurà fills, però Jàson tampoc no tindrà ni més mullers ni més descendència.

L’artista francès Aimé Morot pinta una Medea meditativa amb els nens sobre el seu cos, un cos ample i rotund, amb la mirada perduda, en un debat intern dolorós i impossible. Quina decisió més difícil. Quin final més tràgic. Per això ha perdurat, pel seu alt voltatge. I per això cal llegir l’article i no només el titular. I per això la mort lenta de la premsa ens farà més dèbils i ens farà més pobres. Em diuen que és el darrer dia que surt aquest suplement. Intentaré transformar tot això en un llibre, però enyoraré les dames d’aquest laberint i la reflexió cultural d’aquestes pàgines. S’estan matant uns fills. Gràcies per l’espai i mil gràcies als lectors.