Art

El CCCB allibera l’art censurat

El mosaic de fotografies dels presos polítics, de Santiago Sierra, ara també vetat a Europa, s’exposa a Barcelona

L’eurocambra ha decidit no presentar el polèmic treball a Brussel·les per evitar “disturbis”

Fins ara era coneguda com l’obra d’art censurada per la fira Arco de Madrid. Però des de fa uns dies també ho és per haver estat vetada pel Parlament Europeu, amb un argument d’allò més prim, per dir-ho suaument: “provocaria disturbis”. El cas és que com més puntades de peu rep la instal·lació Presos polítics a l’Espanya contemporània, de l’artista madrileny Santiago Sierra, més creix la seva expectació. Després de la decisió de l’eurocambra de no exhibir-la a Brussel·les, la peça es va presentar ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). S’hi estarà pocs dies: fins al 17 de juny. Millor no encantar-se. S’espera molt moviment de gent com a reacció a les prohibicions. Vaja, l’efecte contrari del que pretenien.

I ja hi ha un precedent: passat el ridícul d’Arco, l’obra es va exposar per primera vegada al Museu de Lleida. El seu propietari, el periodista Tatxo Benet, que la va comprar instants abans de ser retirada de la fira d’art espanyola de referència (caldrà veure si a partir d’ara ho continuarà sent), va triar d’entre el munt de peticions que tenia aquest primer destí per raons òbvies: la institució catalana que més ha patit la infàmia de l’article 155 és el Museu de Lleida, amb l’assalt policial del passat 11 de desembre per endur-se’n els bens de Sixena. A la capital del Segrià, la instal·lació va rebre una allau de visitants.

I més que en tindrà a la capital del país, és clar, però no serà pel muntatge: les fotografies que componen l’obra s’han repartit en quatre parets. És a dir, que incomprensiblement el conjunt s’ha fragmentat. A Lleida, es mostrava tot sencer i era, no cal dir-ho, molt més impactant.

Recordem-ho: la instal·lació està integrada per 24 fotografies en blanc i negre de rostres pixelats que representen 74 presos polítics de posicions diverses. És a dir, l’artista va triar el rostre de Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, per donar veu als dos líders civils de l’independentisme català engarjolats: ell i Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. Per als set polítics sobiranistes represaliats, es va quedar amb la imatge d’Oriol Junqueras. Un altre exemple aliè al conflicte català: els vuit joves d’Altsasu, que just ahir van ser condemnats a penes que oscil·len entre els dos i els tretze anys de presó, també tenen una única fotografia que els invoca amb caire coral. En definitiva, que encara que a l’obra només surti un nombre limitat de cares, hi ha un mar d’ulls condemnats a la foscor de les cel·les per les seves idees.

Un dispositiu que no està a l’altura, però uns discursos, els de l’acte d’inauguració d’ahir, amb una contundència sense matisos que van escoltar alguns dels familiars i gent pròxima als presos polítics catalans. S’hi havia anunciat la presència de l’alcaldessa, Ada Colau, però es va desdir de la cita per l’enrenou de la moció de censura per treure el poder al PP.

El tinent d’alcalde Jaume Asens no va ser precisament equidistant: “Barcelona històricament ha sigut un lloc de resistència davant les derives autoritàries de l’estat”, i d’aquí “l’orgull” que sent ara d’exposar l’obra de Sierra. “Ens han insultat, ens han pegat, ens han humiliat com a poble. Ens han volgut imposar per la força el silenci. Ens han volgut obedients. Ens han tractat de delinqüents i d’abduïts simplement per voler posar una papereta en una urna. Ens han imposat censures vergonyants. I finalment ens han pres la llibertat. I aquesta exposició va de tot això. Va de denunciar tot això”.

“La instal·lació reflecteix la mala salut de la democràcia espanyola. Els 74 presos polítics són un indici que el règim sorgit de la constitució del 1978 presenta esquerdes greus que fan perillar les llibertats bàsiques de les persones. Són 74, però l’autor hauria pogut incloure’n un 75è, que ha hagut de marxar a l’exili per evitar una presó injusta: el cantant mallorquí Valtonyc”, va reblar Juanjo Puigcorbé, delegat de Cultura de la Diputació de Barcelona (la institució amb més pes en el consorci del CCCB), per a qui el gest d’Arco de desnonar-la del seu espai d’exhibició demostra que a l’Estat espanyol “ni es pot parlar de tot ni es pot dialogar de temes que generen debat social. La situació és molt greu”.

Puigcorbé va revelar un secret, fins ara desconegut, de l’adquisició de la polèmica obra: segons ell, Tatxo Benet, col·leccionista d’obres prohibides en diferents països, va ser més ràpid que el seu soci de l’empresa Mediapro Jaume Roures, que també la pretenia. No va dir el seu nom, però se’l va entendre perfectament. Benet no va assistir a la inauguració d’ahir. Tampoc no hi era Sierra, que ja va dir fa temps que es quedaria en un segon pla i que només volia que parlés el seu art.

El director del CCCB, Vicenç Villatoro, va reivindicar la necessitat d’una cultura valenta en uns moments tan excepcionals. I va criticar amb subtilesa els que voldrien unes institucions “d’una asèpsia callada i silenciosa”. Els fets d’Arco, que no van generar cap protesta del sector de l’art per impedir-los, són el paradigma d’aquesta mena de cultura acovardida.

“El CCCB ha de ser i és un espai públic neutral en els debats més conjunturals i partidistes. Però no és ni pot ser neutral en els grans debats de fons que toquen valors essencials. S’ha de comprometre en la defensa de les llibertats i sobretot de la llibertat d’expressió, que és el medi imprescindible de la cultura. No pot ser neutral tampoc en la defensa dels mètodes pacífics i democràtics per la consecució d’objectius polítics plenament legítims”. Villatoro va deixar clar que la presentació de l’obra censurada no s’ha hagut de fer entrar amb cap calçador a la programació del centre. Tant és així que s’ha fet confluir amb el cicle d’activitats del Dia Orwell que se celebra cada any, però aquest amb un esperit especial.

El pensament de l’autor d’Homenatge a Catalunya rebrà els visitants del treball de Santiago Sierra. La paret de l’entrada de la sala està folrada amb una frase seva que tothom s’hauria d’endur dins seu: “Si la llibertat té algun sentit, aquest consisteix en el dret de dir allò que no tothom vol sentir.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.