El dibuixant Daniel Torres (Teresa de Cofrents, Vall de Cofrents, 1958), després d’haver enllestit l’obra enciclopèdica La Casa, un còmic sobre la història de la llar, donava voltes a la idea de prendre un personatge real i encabir-hi a la seva vida personal un espai de ficció, un projecte que ell anomena La veritable vida de... Però no sabia qui triar. Passejant pels carrers de València li va venir la inspiració: “Vaig tenir un encontre que em va donar la clau d’on havia d’apuntar: en un aparador hi havia un llibre sobre Picasso”, explica el dibuixant des del seu estudi al barri barceloní del Poblenou.

Aleshores va pensar quin aspecte podia afegir a la vida de Picasso i va trobar que la presència de Picasso al front de la Guerra Civil era un factor prou coherent en la seva història i del qual es podia permetre fabular. Així va néixer l’àlbum Picasso en la Guerra Civil, que acaba de publicar Norma Editorial i que es presentarà al Museu Picasso de Barcelona la setmana vinent. Des que va començar amb el projecte fins a la seva publicació només li han calgut un parell d’anys.

La història arrenca quan Picasso ja ha complert els 73 anys. Tot i que era un home fort, i encara viuria prop de vint anys més, per primer cop se sent abatut. És la primera vegada que l’ha deixat una dona: Françoise Gilot, que marxa cap a París amb els dos fills en comú, Claude i Paloma. Aleshores, la ficció del còmic planteja que Picasso vol viure una vida que el destí li va robar perquè en la Guerra Civil el pintor ja tenia 53 anys: empunyar un fusell per defensar la República. I l’encarrega a un jove dibuixant refugiat a França –som a finals dels anys cinquanta– que li dibuixi una història que finalment no acaba sent ben bé el que pensava en un principi.

En comptes d’agafar el fusell, és enviat al front de l’Ebre amb un camió impremta, obsequi de les Brigades Internacionals, on a més de fulletons per animar la tropa crea una historieta per minar la moral de l’exèrcit enemic. Aquestes historietes són enviades a les trinxeres enemigues gràcies a uns coets de revetlla que fabrica l’artificier valencià que pertany al mateix destacament que Picasso. D’aquesta manera, l’autor introdueix al llibre tres registres gràfics diferents: el de Torres fent el llibre, el del dibuixant de ficció realitzant la història imaginada, i el de Picasso que dibuixa un còmic propagandístic, en la línia de la premsa satírica de l’època. Picasso tria el dibuixant perquè ha vist treballs seus a revistes de moda. El dibuixant signa Marcel, el que en un principi fa pensar que és un autor francès, però Marcel ve de Marcelino. “Això és cert perquè a casa nostra se’ns coneixia com Els marcelinos, explica l’autor, que també ha afegit petits detalls de complicitat que fan referència a la seva pròpia biografia.

La tria de Picasso, a més de l’encontre fortuït amb la seva imatge, té un component també personal: “Amb Picasso tenia un deute des dels meus temps d’estudiant; Picasso m’agradava però amb una certa reticència. M’ha agradat molt el Picasso dibuixant i gravador, però no tant el Picasso pintor i escultor. Per fer front a aquest deute faig que Picasso encarregui a algú La veritable vida de...”

Torres no en té prou amb les giragonses visuals que fa a l’obra i afegeix un altre element personal en l’argument. El dibuixant que apareix en la història és el pare de l’autor, un jove casat, per tant també hi apareix la seva mare.

Al llibre hi surten referències a elements reals de la història de Picasso dels quals l’autor fa la seva pròpia interpretació. Per exemple, Picasso és al front, quan l’exèrcit republicà es retira, amb l’artista Georges Braque, que el convida a París quan tot s’acabi o hagi de fugir a algun lloc. També apareixen les senyoretes d’Avinyó amb Carles Casagemes i Jaume Sabartés. Les senyoretes tornaran a sortir als pasquins que Picasso dibuixa per als soldats. Algunes de les anècdotes estan documentades pels seus biògrafs. Com la manera que utilitza Picasso per pagar al seu dibuixant: li regala un quadre i tot seguit li treu de les mans i li compra. “Picasso, que tenia fama de garrepa, era una persona delicada. Quan havia de donar diners a la gent per ajudar-la, i per no ferir la seva sensibilitat, feia servir aquest mètode amb l’argument que el quadre encara no estava acabat.” També hi surt la irritació que li produïa quan li deien Picazo en comptes del seu veritable nom. “Potser perquè era el cognom de la mare, a qui s’estimava molt. Com a les seves ties. Al seu pare no tant. Picasso era un home de dones”, explica el dibuixant valencià.

La portada del llibre està inspirada en un retrat de cos sencer que va fer Ramon Casas a Picasso i amb una cèlebre imatge de Charlot en una trinxera.

Tot i que amb diversos treballs de Picasso s’ha volgut trobar parentius amb el còmic, com el gravat Sueño y mentira de Franco, que presenta una seqüència d’imatges que va fer contra el dictador, el geni malagueny no va dibuixar historieta, tot i que, segons explica Torres, n’era un gran aficionat. “Es feia enviar a través de Gertrude Stein els tabloides americans que publicaven tires còmiques. Sobretot li agradava molt Kraky Cat i suposo que es devia llegir la resta de tires; també crec que coneixia Little Nemo i altres personatges que sortien als diaris”, diu Torres. L’autor encara no sap si repetirà la fórmula que ha encetat amb Picasso. “Quan vaig enllestir-lo se’m va ocórrer una idea: fer un nou llibre que tingués continuïtat amb aquest. Deu anys després Picasso vol que el dibuixant el porti a l’època de Goya, un Picasso en la guerra de la Independència en què podrien treballar junts fent gravat Goya i Picasso.