“Cada actor viu el seu ofici d’una manera molt particular”

La idea principal és fer que la gent conegui el teatre i això li serveixi com un vehicle per despertar la consciència. El teatre és un llenguatge artístic que necessita un instrument molt clar que és el cos de l’actor, que s’ha de desbloquejar per poder-se modelar i encarnar personatges diferents.

A través de les nostres experiències vitals se’ns han quedat experiències doloroses enquistades, emocions no expressades perquè et produeixen vergonya o sentiment de culpa. Tot i això es queda gravat en el cos i una part de tu queda bloquejada. L’actor necessita travessar certes coses tancades per posar vida als personatges.

Cada actor viu el seu ofici d’una manera molt particular. Jo tendeixo a anar cap a la profunditat, cap a l’essència de les coses, i per a mi el teatre ha estat una porta d’accés cap a aquelles parts meves que no reconeixia o no integrava, i m’ha donat un gran coneixement sobre mi mateixa. Quan vaig començar a estudiar teatre, jo estava molt desconnectada de mi, rebutjava com vivia les coses i necessitava ser estimada i acceptada abans de res, i anava molt confosa. Vaig haver de començar a treballar amb mi mateixa per trobar el meu equilibri personal.

Vaig començar a fer teatre als 15 anys per una professora de llengua catalana que em va introduir en el grup de teatre de l’institut, i això em permetia expressar tot el que no podia expressar. Em vaig professionalitzar a l’Institut del Teatre, allà havia d’aprendre l’ofici i tocar tecles meves personals, i aquí em vaig adonar que ja no era un joc. Els professors em portaven cap a un lloc on jo no volia anar, i això em va fer veure que havia de començar a fer el treball veritable, que és el que m’ha ajudat a ser cada cop millor actriu en el sentit no de talent sinó de persona desbloquejada. Això fa que no em confronti amb mi mateixa i que no tingui prejudicis a l’hora d’interpretar els personatges.

Sobretot persones compassives, des de professores de cos i de veu fins al meu mestre, terapeutes molt bons, el meu marit i la professora que em va recomanar fer teatre. El fet de rebre acompanyament i compassió em va fer sentir que era acceptada tal com jo soc, i quan et sents acceptat i estimat sense condicions és quan et pots deixar anar. M’han servit d’inspiració i exemple. I és el que jo estic donant en les meves classes.

La imaginació és l’eina més poderosa dels actors. Vaig agafar el treball de les improvisacions i els personatges per poder mutar i desidentificar els meus alumnes dels esquemes més rígids que tens en el plànol racional. Fem una representació final al públic perquè el teatre existeix en tant que tu ets a l’escenari presentant quelcom a un públic i regalant-li alguna cosa que pot entendre.

Organitzo grups de vint persones en cursos que van d’octubre a juliol. Durant dues hores a la setmana treballem exercicis de consciència corporal, que seria com un mindfulness en moviment. És un treball molt meditatiu,d’equilibrar l’energia del cos i reconnectar amb l’arrelament. Això ajuda a començar a sentir les sensacions del cos. Quan la gent ha entrat en contacte amb el cos podem començar amb el treball de veu, l’expressió oral. El teatre és una expressió dels sentiments i et posa en un lloc de vulnerabilitat. Després fem jocs d’improvisació, jocs en què alterem l’espai, el temps, el llenguatge, que fan que et trobis fora de la zona de confort i des d’allà facis els experiments que has de fer.

Són intenses. Cadascú viu molta exposició, però també hi ha un treball de grup preciós, el grup es cohesiona molt perquè la gent metafòricament parlant es despulla, es mostra molt vulnerable, i això convida els altres a fer-ho. Afloren moments de riure i de coses doloroses que tenen tot l’acompanyament.

Com un mètode de creixement a través de l’obertura del cor. Jo crec que tots som amor, però la vida ens posa a prova en diferents circumstàncies que ens fa tancar el cor. I calen eines per obrir el cor. Si estàs tancat en el teu ego, només et veus a tu i et quedes molt petit. Em fa molt feliç veure com els alumnes obren el cor. Els canvia el cos, de sobte tenen una veu sòlida i els canvia la vida, prenen decisions vitals importants perquè és un mètode que et fa passar a l’acció. A part de veure la progressió dels meus fills, no hi ha res que em doni més felicitat.