“Sempre escric des del cor”

L’actriu Àngels Bassas (Figueres, 1971) va debutar com a escriptora el 2013 amb els contes del pallasso Patatu. N’ha publicat vuit i en té “més de quaranta escrits!”, assegura. El 2016. va fer el salt a la novel·la d’adults amb Dona’t, la història d’un desig, el d’una actriu que vol viure intensament. Li va publicar Edicions 62, la mateixa editorial que el 5 de setembre presenta La vida té aquestes coses, un recull de quinze narracions en què “hi ha un clar missatge de superació, un crit per sortir-se’n, un impuls per lluitar, perquè als lectors se’ls encomanin les ganes de viure”.

Tots els relats són fruit de l’observació. “Sóc actriu i estic acostumada a observar les persones, els seus conflictes i emocions, i després interpretar-ho. Un entrenament basat en l’empatia. Per això, els lectors em diuen que connecten amb el que escric, perquè ho faig des del cor, que és l’únic lloc des d’on sé expressar les coses.”

Toca temes com ara l’amistat, la maternitat, la superació d’un dol o d’una malaltia, els records i, especialment, l’amor. Salpebrat amb elements de realisme màgic –“un registre en què em sento molt còmoda”– i amb un estil peculiar en què barreja “narrativa, poesia i diàleg”. “Em surt instintivament, sense cap pretensió. L’art no s’ha de justificar”, afirma.

També ha volgut parlar del maltractament psicològic, “que és subtil i difícil de detectar”. Sobretot el patit per dones, el més comú, però també “del maltractament psicològic a homes, que també n’hi ha i no se’n parla tant”.

Seguint els passos d’autors com ara Zweig, Zambrano i Hustvedt, Bassas vol crear des de la veritat. “En tot el que escric hi ha molt d’aquesta recerca de sentiments verdaders. Sempre s’ha dit que els bons escriptors estan, d’alguna manera, presents en els seus personatges, és inevitable. Ningú crea sense la pròpia percepció i bagatge personals. Cap obra d’art està viva sense la interpretació personal de qui l’observa i de qui la rep”, opina l’autora.

Àngels Bassas té molt present un objectiu, com a actriu i com a escriptora: emocionar. “Interpretar i escriure per mi és cuinar una bona barreja d’ingredients i mostrar-los embellits i augmentats, com sota una lupa, per aconseguir emocionar.”

Un altre tema que té molt clar és la maternitat. “L’amor és l’única opció possible. Tenir els fills per amor, criar-los amb amor i respecte i ser responsables i exigents per aconseguir el seu benestar. I, sobretot, oferir-los una bona educació en el sentit més ampli del terme.”

En un dels contes, Mirallet, mirallet màgic, digues: qui és la més bella?, parla d’un tema molt personal, aquí sí que inequívocament autobiogràfic. “No n’havia parlat mai; ara és l’hora. Vaig patir una paràlisi del nervi facial dret durant el part del meu fill. No parlar-ne va fer que la gent s’inventés fins i tot afeccions més greus. Tot plegat va repercutir en la feina. Però, contra tot pronòstic, me’n vaig sortir lluitant durant mesos i l’experiència em va fer millor persona, més guapa i millor artista.”

És “una pencaire nata” que treu temps d’on sigui per escriure –ja té molt avançada una nova novel·la. “L’única manera que surtin coses és treballant molt. Soc disciplinada, perseverant i tenaç, i m’entrego en cos i ànima a tot el que faig. Crear, emocionar i donar m’agrada i em fa feliç. És el meu compromís amb la vida.”