“M’interessen els músics que són corredors de fons”

En el llibret interior del meu primer disc, que és del 2002, ja hi apareixia una foto meva llegint-lo en un sofà. Hi devia arribar tal com vaig arribar a altres grans clàssics. De petit, per exemple, em van deixar apuntar a Cercle de Lectors, i cada setmana hi feia una comanda. Això em va servir per descobrir tant l’Ulisses de Joyce com el Flowers in the dirt de Paul McCartney...

La incapacitat de la gent per comunicar allò que sent, de la qual cosa, a Sota el volcà, n’és ple. Són tres únics personatges en un període d’únicament dotze hores, la qual cosa requereix al lector un esforç important per intuir què és el que pot haver passat anteriorment en les seves vides per ser tan incapaços d’expressar-se. Em fascinen aquesta mena d’individus solitaris...

De la mateixa manera que un munt de músics dediquen discos a poetes, també se’n poden fer a partir de novel·les. Pink Floyd, a Animals, ja ho van fer amb Rebel·lió a la granja, d’Orwell. I Bowie, a Diamond Dogs,es va inspirar en 1984, també d’Orwell. Són llibres, tant Pedro Páramo com Sota el volcà, amb una gran musicalitat i molta bellesa en la tria d’adjectius. Ja tinc al cap, de fet, tancar aquesta mena de trilogia amb un disc basat en textos de T.S. Eliot.

Bé, he publicat només sis discos, però, en canvi, en tinc escrits 44, de manera que, d’escriure’n, ja me n’he fet un tip.

Sí, el primer disc és del 2002, de quan ja tenia 27 o 28 anys, però en gravo des dels 16 amb cassets de doble platina. Primer m’enregistrava tocant la guitarra i, després, hi sobreposava el piano. Els tinc tots enumerats. I hi ha discos, fins i tot, que he gravat fins a tres vegades al llarg dels anys. Ara bé: no tinc pràcticament res que consideri publicable i no hagi estat publicat.

Sí, perquè són dotze capítols, però m’hauria agradat fer un disc amb tres úniques cançons, una per cada personatge. Una mica, precisament, com l’Animals de Pink Floyd. Sent cantautor, però, això no és fàcil.

Són tres referents absoluts. Waits de jove m’encantava. Mule variations és un disc impressionant! El Cave de principis del segle XXI, o d’ara, que s’està enrarint una miqueta, també. No visc, però, només de les descobertes de l’adolescència. M’encanten Destroyer i Father John Misty. Sí, però, que m’interessa furgar en carreres llargues, en aquells músics que són corredors de fons. A casa hi ha dos milers de discos, però de relativament pocs autors. Més que anar fent tastets, m’agrada perdre’m en discografies tan àmplies com les de Bob Dylan, Frank Zappa o Neil Young.

M’havien arribat a voler convèncer que ningú feia el que feia jo i que, si ho fes en castellà, m’aniria deu cops millor, però no tinc aquesta ambició. He escrit en català i castellà, i tinc el meu primer disc traduït al català, però estic convençut que la meva sonoritat és l’anglès. Pot ser que no arribi a tenir mai un club de fans a Sud-amèrica, però prefereixo continuar treballant de professor de matemàtiques i fer discos que, per a mi, tenen un sentit.