Si haguéssim de comparar el que representa la mort de Stan Lee en el còmic hauríem de prendre com a referències la d’Elvis Presley i Lennon, en la música; i James Dean i Marilyn Monroe, en el cinema. Però, a diferencia d’aquests quatre mites, Stan Lee va tenir una llarga vida que va aprofitar fins a l’últim segon. La darrera etapa de la seva vida gairebé des dels anys 90 fins ara l’havia dedicat a ser productor executiu de les adaptacions dels superherois de la Marvel al cinema, la majoria creats per ell. I als 95 anys no va deixar d’aparèixer en alguna escena dels films, a la manera de Hitchcock en els seus films.

Però molt abans, a principis dels seixanta, va protagonitzar una autèntica revolució en el món del còmic. Fins aleshores els personatges que triomfaven, sobretot els de la companyia DC amb Superman i Batman al capdavant, eren personatges que centraven les seves aventures en només la lluita contra el mal. La seva vida quotidiana es limitava al drama personal de cadascun. Batman, pel fet d’haver estat testimoni de l’assassinat del seu pare, i Superman, per viure amb tensió el fet de no poder declarar el seu amor a Lois Lane com el seu alter ego humà Clark Kent. Lee va fer un pas endavant i a Spiderman va reflectir els problemes d’un adolescent americà, de manera que els joves que seguien la sèrie es poguessin sentir identificats amb ell: problemes amb les notes, amb les noies, a tenir prou diners per poder sortir, els conflictes domèstics amb els oncles que li feien de pares... O els problemes de família dels 4 Fantàstics, sèrie creada amb el dibuixant Jack Kirby, una altra peça indispensable en la creació de l’univers Marvel amb el també dibuixant Steve Dicko, que va ser, amb Lee, coautor de Spiderman. Als 4 Fantàstic, el Sr. Fantàstic estava casat amb la Noia Invisible, que alhora era la germana gran de la Torxa Humana. Com passa a la vida real, els cunyats tenien de tant en tant alguna enganxada. El quart membre, La Cosa, menjava a part. El seu caràcter agre era degut al fet que el preu que havia de pagar pels seus superpoders era un físic digne del malnom que li havien atribuït. Aquí Stan Lee va aconseguir apropar-se als lectors que, tot i tenir talent, se sentien com uns inadaptats al costat d’altres.

Nascut a Nova York l’any 1922, va combinar el seu vessant de guionista amb el d’editor, per la qual cosa moltes de les idees que no eren guionitzades directament per ell contenien moltes de les seves idees que sempre van anar un pas al davant del que feia la competència. Tots els seus personatges tenien un punt d’inadaptats, com ara Hulk, un científic que a causa d’un accident de laboratori és transforma en una fera cada cop que s’encén per algun motiu. O els X Men, amb què obriria un submón, el dels mutants. Un cop més, nois i noies amb talent però inadaptats que intenten sense gaire sort trobar el seu encaix. Seus són també Iron Man, Thor, Doctor Strange i un d’especialment ben trobat: Dare Devil, conegut inicialment a l’Estat espanyol com Dan Defensor. Un nen que es queda cec a causa d’una substància radioactiva que alhora l’estimula fins a l’infinit la resta dels sentits. Nascut al barri de la Cuina de l’Infern i fill d’un boxejador fracassat, Matt Murdock, que és així com es diu en realitat, es fa advocat i lluita per la justícia. De dia al tribunals i de nit als carrers.

Stan Lee havia començat a treballar de ben jove. Als 20 anys va entrar a l’editorial Timely on es publicava un vell superheroi que després s’incorporaria a la factoria Marvel: el Capità Amèrica. Però Lee volia ser un escriptor en la línia de Conan Doyle i Stevenson, i això del còmic li semblava poc, per això va utilitzar el pseudònim de Stan Lee per amagar la seva identitat. Era un nom que fonèticament se semblava al seu nom de pila. La seva identitat completa era Stanley Martin Lieber. Tant era així que va voler marxar de la feina per fer carrera com a escriptor, però va ser la seva dona qui li va parar els peus i el va convèncer que el que havia de fer era crear els seu personatges. I així van néixer el 4 Fantàstics.

Stan Lee és un referent per a molts autors de còmic, però també d’altres disciplines, la prova és que ha sortit en infinitat de sèries i pel·lícules com a actor convidat interpretant-se a ell mateix. La meitat de les pel·lícules que es projecten a Sitges, per posar un exemple, no haurien estat les mateixes sinó hagués estat per Stan Lee, que va saber donar personalitat a la Marvel, va saber donar un nou rumb als personatges a cada època i sobretot va saber traspassar del paper a la pantalla una munió de personatges que ara formen part de l’imaginari de totes les generacions. Des dels que van descobrir-los als anys seixanta com als milenials. Per això ha sabut comptar amb els avenços digitals. Res té a veure la primera versió cinematogràfica de Spiderman, en què la manera de grimpar per les parets era força ridícula, a les tombarelles inversemblants entre les torres de Nova York que es poden veure a la pantalla. Com tampoc aquell primer i entranyable Hulk de la televisió amb el que ara podem contemplar en alta definició. Però, sigui com sigui, Lee ha mantingut vius els personatges perquè, tot i ser superherois, els va saber transmetre les febleses de la naturalesa humana en una època en què tots els herois eren físicament i moralment cent per cent perfectes.

Per això no és gens estrany que se’l conegui pels seus milions d’admiradors d’arreu del món coara Stan, the Man Stan l’Home. A l’univers, ja no de Marvel, sinó de tota la història del còmic, és una de les peces més importants i clau.