Chancho, depurat i essencial

Per Joa­quim Chancho (Riu­doms, 1943), el color és “la memòria de les experiències visu­als”. Els amants de la seva obra, que són molts, no la poden dis­so­ciar del color, que ha dotat d’un pen­sa­ment i d’un sen­ti­ment sin­gu­lars. Però en el silenci del taller, aliè a tot allò que s’espera d’ell, Chancho ha anat cre­ant un altre món propi en blanc i negre per, al cap i a la fi, expres­sar el mateix però amb els ele­ments més sim­ples.

Els artis­tes, els bons artis­tes, sem­pre ama­guen tre­sors en algun racó dels seus espais de cre­ació. Sovint, els rete­nen perquè els costa des­pren­dre’s de coses que els han acom­pa­nyat durant molts anys. “Les obres sense color me les havia guar­da­des per a mi.” Aquest Chancho depu­rat, però, no és del tot des­co­ne­gut. S’havia mani­fes­tat tímida­ment en diver­ses expo­si­ci­ons. Però és ara, gràcies a la con­fiança que li ha fet la gale­rista Ana Mas, que pro­ta­go­nitza una mos­tra sen­cera. Valenta i llu­mi­nosa mos­tra. Joa­quim Chancho en blanc i negre se sub­mer­geix en l’essència de l’art d’aquest pun­tal de l’abs­tracció. Es pot visi­tar fins al 16 de març a Ana Mas Pro­jects de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat.

El color és una neces­si­tat bàsica de la pin­tura de Chancho, però el blanc i negre ha mar­cat deci­di­da­ment els seus moments cre­a­tius de parèntesi. Entre pro­jecte i pro­jecte, el cos li dema­nava una pausa per fer net, per no començar res exci­tat pel que dona per aca­bat. Una pausa que en ell, incan­sa­ble tre­ba­lla­dor de l’art, no pot sig­ni­fi­car de cap manera que­dar-se atu­rat. “El blanc i negre ha ocu­pat els meus períodes de tran­sició d’un canvi, men­tre lle­gia, escol­tava música o em dedi­cava a pen­sar”, explica. En certa manera, un entre­na­ment: “És com el músic que, abans de la gran sim­fo­nia, com­pon el quar­tet de cor­des.”

Això no vol dir que els con­si­deri tre­balls menors o una mena de pas­sa­temps d’escàs mèrit en espera de tro­bar la ins­pi­ració o l’estímul per a una nova sèrie. No. “Per mi són obres igual d’impor­tants. M’hi he sen­tit molt bé sem­pre fent-les.” I no és pas una dèria recent: les peces més anti­gues de l’expo­sició són dels anys setanta (les més actu­als, del 2017). Anti­gues per l’edat que acu­mu­len, però en abso­lut des­fa­sa­des. “Una de les grans satis­fac­ci­ons que em pro­du­eix tor­nar-les a veure és que m’adono que han resis­tit el pas del temps. Totes se sos­te­nen. Les podria haver pin­ta­des ahir, avui mateix. Aquesta és la prova de la qua­li­tat.” Prova que poden fer els visi­tants de l’espai d’Ana Mas, orfe de car­tel·les.

Les pin­tu­res, de mitjà i gran for­mat, són com­mo­ve­do­res, vibrants i harmòniques, fidels als espais de reflexió íntima tan carac­terístics de l’obra de Chancho. Però la gran família de papers que ha engen­drat sota aquesta res­tricció colo­rista no és per a res sub­sidiària. Chancho és un artista que estima el paper: el cuida, l’escolta i li sap treure el millor. “El paper és un tre­ball de la mà, la pin­tura és més cor­po­ral. Sem­pre dic que dibuixo amb la mà i pinto amb els peus.” Pinta ver­ti­cal i dibuixa pla. El paper ha anat adqui­rint una pre­e­minència sobre­tot des de l’expo­sició que va fer, el 2014, al cen­tre d’art Tecla Sala de l’Hos­pi­ta­let, cen­trada exclu­si­va­ment en aquest mitjà. “Actu­al­ment, dibuixo més que no pinto. El paper em té atra­pat. En tinc més desig perquè és més directe. I humil: si no m’agrada, l’estripo.”

Amb o sense color, el sen­tit del seu art és, remarca, “el mateix”. La ten­dresa, la sen­su­a­li­tat o el des­as­sos­sec aflo­ren amb la mateixa inten­si­tat. “Per mi és evi­dent. Com ho és que he estat cons­tant al llarg de la meva tra­jectòria, tot i que alguns diuen que he fet massa can­vis. Jo no els veig, no.”

Chancho està en un moment dolç de la seva car­rera. Però els seus segui­dors s’han hagut d’espe­rar set anys per tor­nar a veure una expo­sició seva en una gale­ria. És nor­mal això trac­tant-se d’un dels cre­a­dors cata­lans més relle­vants que, a més, no té res a enve­jar a les pri­me­res espa­ses de l’abs­tracció inter­na­ci­o­nal? “Hi ha poca memòria en aquest país. I no és només un pro­blema meu, sinó de tota la meva gene­ració. Avui, tot és molt nou, s’ha de saber fer anar Ins­ta­gram (que jo no sé ni què és) i els pòsits es dilu­ei­xen.”

Parla sense recança. De fet, diu que no tro­bava a fal­tar fer una expo­sició. “Estic més pre­o­cu­pat pel que estic fent, que sigui el que neces­sito fer. La pro­jecció, si hi ets o no hi ets, no m’atri­bola.” En aquests temps de des­in­terès, sent el seu estudi com un refugi: “Hi ets tu amb tu mateix, i en fas prou. Tre­ba­llo al marge de les direc­ci­ons en què va tot. I vaig fent perquè, mal­grat tot, a l’art no l’atura res.” “La pin­tura és una manera de viure”, con­clou.