Anna Monreal (Barcelona, 1976) és economista i treballa per a la Generalitat a Tarragona. “Cada dia tinc una hora i vint minuts de trajecte de tren entre Barcelona i Tarragona d’anada i el mateix de tornada, i per això fa anys que, a més de llegir, escric”, comenta l’autora, que va guanyar el darrer premi Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22 de Girona des del 1981, amb la novel·la Tristany, ara publicada per Empúries.

Les ganes d’escriure no van ser cosa només d’omplir el temps, perquè Monreal va estudiar narrativa a l’Ateneu Barcelonès del 2006 fins al 2010. Amb la seva primera novel·la, Olives picants, va guanyar el premi Els Lectors de l’Odissea el 2011.

Sobre aquesta segona obra, explica: “La vaig començar l’abril del 2013, però vaig tenir una filla i passava tanta son que la vaig aparcar; la vaig reprendre el 2015 i els atemptats de París em van assecar el cervell; no va ser fins al 2016 que la vaig anar fent més seguida.”

Tristany es titulava originalment Periplaneta americana, el nom d’una espècie de panerola, d’escarabat vermellós, que acaba sent una mena de plaga bíblica que s’escampa per Barcelona. Però Tristany, sense cap Isolda, és el protagonista d’una novel·la amb un punt de vista molt masculí. “M’agrada el narrador omniscient, ser Déu, decidir què fer amb els personatges... Volia un narrador omniscient però des d’un punt de vista masculí i superar el repte de ficar-me dins la pell d’un home.”

Cosa que segons Guillem Terribas, de la Llibreria 22, ha aconseguit de sobres. “El jurat alguns anys discuteix i altres discuteix molt i, també, juguen a endevinar qui pot ser l’autor, algun detall; en aquest cas tots tenien clar que era un home”, explica el llibreter.

L’editor Jordi Rourera opina que “és una obra gamberra, que et fa estar entre el riure descordat i la incomoditat”. “Monreal no té pietat dels seus personatges i els castiga; té la visió del cirurgià, però fa servir una destral en comptes del bisturí per narrar aquesta tragèdia quotidiana”, afegeix.

I l’autora no desmenteix l’editor. “Quan la vaig començar tenia ganes de castigar algú... i després van ser uns quants. Em vaig quedar molt satisfeta”, confessa amb un somriure trapella. Matisa, però, que “al llibre hi ha miniretalls de la realitat, cap personatge és real al cent per cent”.

La tragèdia no és tant pel que passa, sinó per la manera de narrar-ho, amb un estil personal i contundent, imaginatiu i amb humor de vegades càustic. Hi ha molts personatges i trames al llarg dels 23 capítols condensats en 190 pàgines. En part per la manera fragmentada en què ha estat escrit. I tot pivota al voltant del Tristany Fígols protagonista.

El cardiòleg Josep M. Fígols i la seva esposa Dolors van estar 22 anys intentant tenir un fill i, quan ho donaven per impossible, va arribar el Tristany. El pare, llegim: “Es va proposar [...] crear una criatura obedient, silenciosa, independent. Un home ambiciós, endreçat, eficaç. Eficient, madur, integrat. Seriós, noble, temperat. Responsable. Preparat i aplicat. Agraït” i per això, “en comptes de Pulgarcito, Faulkner i Petrarca. En comptes dels pallassos de la tele, Parsifal i Tannhäuser”. Tot per aconseguir l’home perfecte que fins i tot és capaç de fornicar sis o set cops al dia. Un home que un vespre, al Born, pren una decisió amb unes conseqüències que li sortiran cares. L’home dins del qual s’ha esmunyit Anna Monreal. Potser el missatge inconscient és que dins d’un home perfecte només hi pot haver una dona?