Josep Maria Pou feia anys que perseguia poder posar a escena Jerusalem, de Jez Butterworth. Ho va intentar quan era director del Goya, però necessitava un còmplice per poder assumir la producció. Han trigat anys i ha estat com a director del Romea, amb el Grec (s’estrena de l’1 al 3 de juliol, 22 h, a l’Amfiteatre Grec) i el Centro Dramático Nacional. És un espectacle ambiciós, que narra la desorientació d’un grup de joves d’un poble proper a Londres que superen les normes en un descampat on viu un personatge místic i provocador, John Byron, interpretat per Pere Arquillué.

Una mena de Falstaff modern, que reivindica la llibertat per sobre de la societat políticament correcta contemporània, viu en una autocaravana, allunyat del poblet i demostrant que hi ha una vida alternativa. Els joves el veneren i se’n mofen, per moments. Jerusalem va i torna de l’humor i la disbauxa a l’èpica i els principis àcrates. La jove actriu Clara de Ramon la defineix lúcidament: “És l’obra que m’agradaria anar a veure: és èpica i convida a sortir de festa.”

Butterworth s’inspira en el poema del mateix nom, de William Blake, que s’ha convertit en una mena d’himne no oficial a Anglaterra. Blake convidava a destruir els mites que limiten el moviment dels ciutadans i construir-ne un de nou, que els alliberi. En això es converteix aquesta mena d’antiheroi romàntic, John Byron. Blake coincideix amb l’univers àcrata de Walt Whitman, també naturalista, àcrata. El protagonista se subordina als poders màgics de la Natura (el descampat queda molt a prop de la finca de Stonehenge, aclareix el director) i, en canvi, s’insubordina a la societat de políticament correcta en què vivim, comenta Arquillué.

Des del localisme, la festa coincideix amb la celebració de Sant Jordi, en què el poble celebra una festa major i instal·la una fira que se sent de remor des del descampat, i es balla i es reivindica la cultura cela, trasllada pensaments molt recognoscibles. Perquè hi ha el jove que vol marxar a Austràlia, allunyant-se del seu poble de la infància. I el que es conforma amb la feina humil que li permet sobreviure i drogar-se puntualment. Byron té un apòstol que es penja en els seus sermons (Marc Rodríguez), un examic de la infància, que ha acceptat viure en societat i que somia a afegir-se a la causa de Byron (Albert Ribalta). També l’exdona de Byron, que mira de refer la seva vida, de manera maldestra (Chantal Aymée).

El director del Grec, Cesc Casadesús, celebra per la idea escènica que integra la pedrera en l’escenografia. L’obra té una durada de prop de tres hores (pausa inclosa). Per primer cop, el Grec posarà busos llançadora cap a plaça Catalunya i plaça Espanya, per poder enllaçar amb la xarxa de busos nocturns. És la fórmula que plantegen per contrarestar que el metro tanqui a les 00.00 h.

Jerusalem és una producció teatral del tipus Agost (TNC, 2010), que, fins ara, només podria assumir el teatre públic (tot i ser molt cobejat per l’empresa privada). La producció la formen un equip en què sovintegen intèrprets que han treballat en anteriors produccions de la Biblioteca de Catalunya, del Lliure o de la productora La Brutal (que dirigeixen Manrique i Selvas). El repartiment, en que hi ha cabuda per a debuts professionals, està format per Pere Arquillué, Elena Tarrats, Chantal Aimée, David Olivares, Víctor Pi, Guillem Balart, Adrian Grösser, Anna Castells, Clara de Ramon, Albert Ribalta, Jan Gavilan i Max Sampietro.

Ara, un repartiment de dotze actors dirigits per Julio Manrique dedicaran tot un any, pràcticament, a representar-lo al Romea, gira catalana, i, després de fer l’adaptació al castellà, al María Guerrero del Centro Dramático Nacional, a Madrid, i posterior gira estatal. Una peça que aspira a una mirada tan ambiciosa com polièdrica, de gran angular.