L’amor ens salvarà

Després de publicar una desena llarga de llibres i de tocar tots els gèneres, des de la narrativa infantil fins a la novel·la negra, la de to romàntic i l’obertament eròtica, Marina Martori (Barcelona, 1979) assegura haver escrit la seva millor obra senzillament remenant als calaixos dels avis per descobrir la seva deliciosa història d’amor. Una casa lluny del mar (Viena), que ahir va venir a presentar a la llibreria Context de Girona, és un homenatge a la generació dels seus avis, la que va patir la Guerra Civil, el franquisme, la gana i el silenci, però també la que va viure i va estimar amb més intensitat, sobretot si decidies casar-te aquell mal any de 1936.

A la portada del llibre hi ha una fotografia de la parella que ha inspirat la història, però això no significa, adverteix l’autora, que la novel·la en sigui un reflex fidel, sinó en tot cas una recreació, encara que s’hi respecten els noms reals i que molta gent hi ha reconegut situacions semblants, com ara la d’un besavi que es va arruïnar en una partida de pòquer, o de la l’avi que va tornar de la guerra mut, fins que al cap d’un any la seva dona va anunciar-li que estava embarassada i la veu li va tornar amb un singlot. “M’interessa molt aquesta barreja entre memòria i ficció, que m’ha permès escriure des de la veritat, amb un llenguatge molt planer i directe, i també la idea d’herència, que som com som perquè recollim un llegat”, explica Marina Martori, que des de fa cinc anys dirigeix el Teatre Auditori de Llinars del Vallès, el municipi on viu.

A la novel·la, aquest llegat apareix encarnat en la casa del títol, en la qual s’encreuen les dues veus narratives: la de Dolors, que hi va viure una història d’amor meravellosa, i la de la seva neta en el present, acabada de separar i amb el mal cor d’haver de desprendre-se’n. “Aquesta és la casa de l’amor dels avis, un amor que ella mai no podrà tenir, però al capdavall a tots ens importen les mateixes coses: estimar i que ens estimin”, diu aquesta escriptora convençuda, “encara que soni hippy”, que “l’amor és l’únic que ens pot salvar”. També la casa té un referent real: can Marquès de Llinars, un casalot esplendorós que Marina Martori va veure com s’anava esfondrant. “És trist, però ens aferrem a les pedres encara que s’estiguin engrunant”, diu l’escriptora, que a pesar de tot defensa Una casa lluny del mar com “una novel·la vitalista i esperançadora”.