Gerhard: de l’exili a l’oblit

Amb permís de Ludwig van Beethoven, de qui el desembre del 2020 es commemoraran els 250 anys del seu naixement a Bonn, possiblement sigui el cinquantenari de la mort, esdevinguda un 5 de gener a Cambridge, del vallenc Robert Gerhard (1896-1970) la celebració més important en el panorama musical europeu per a l’any que som a punt de començar. Això pot sonar grandiloqüent, però no és menys cert que cada dia que passa, i més enllà de l’oblit de naturalesa provinciana en el seu país natal com la seva condició d’apàtrida –nascut a Catalunya, exiliat a Cambridge, amb passaport suís i naturalitzat britànic–, la seva obra va erigint-se, progressivament, com una de les més interessants de la història de la música del segle XX. Però, per què? Perquè Gerhard, en la història de la música occidental, és un dels creadors musicals que més evolució estètica i estilística ha realitzat: iniciat en el món de la composició amb unes obres característiques del fin de siècle, amb marcats perfums postromàntics i impressionistes en obres com la seva Sonatina à Carlos o el seu Trio n:1, va acabar assumint el nacionalisme musical a través de la seva formació amb Felip Pedrell (1841-1922), va conèixer l’anomenada “nova música” com a deixeble d’Arnold Schoenberg (1874-1951) a Berlín i Viena per acabar component obres de música electroacústica per a obres de teatre experimental.

Hi ha qui ha dit amb molt d’encert que Gerhard pot ser llegit com alguna cosa semblant al “Miró de la música” perquè va ser capaç d’haver començat pictòricament dins una certa representació figurativa per acabar de ple dins l’abstracció.

Malauradament, però, tot això no sembla haver estat suficientment important perquè els grans equipaments del país ho hagin tingut en compte dins la temporada 2019/20, perquè ni L’Auditori ni el Palau de la Música n’han programat absolutament res. Com que diuen que corregir és de savis, alguns d’ells han anunciat la programació d’alguna obra per a la temporada 2020/21 perquè es considera el 2021 també com a any Gerhard perquè se celebren els 125 anys del seu naixement. Això no significa, però, que no haguem d’esmentar algunes lloables iniciatives, com un projecte del Grup de Música Contemporània de l’Esmuc amb una integral Gerhard dirigida per Ernest Martínez-Izquierdo el febrer vinent, la programació Aniversaris de Valls, uns programes de cançó i música de cambra previstos al Barcelona Obertura, una producció del ballet Focs de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu, coproduïda amb la Fundación Juan March de Madrid i dirigida per Antonio Ruz, a més d’una exposició internacional Robert Gerhard impulsada, des de Brussel·les, pel conseller a l’exili Lluís Puig dins el programa Música i Exili. En referència a l’exili, bo seria tampoc d’oblidar com el germà de Robert, Carles Gerhard (1889-1976) va ser el secretari a l’exili de la Generalitat de Catalunya, a més de diputat al Parlament de Catalunya i comissari de la Generalitat al monestir de Montserrat durant la Guerra Civil, on va ser amfitrió de Manuel Azaña i de Lluís Companys.