A l’entrada de l’exposició d’Enric Ansesa (Girona, 1945) al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas , hi hauria d’haver un cartell que digués: “No tinguin por a la foscor.” De llum n’hi ha, molta, però és invisible. El visitant farà bé d’accedir-hi amb la mateixa actitud desperta del físic que sap que els grans secrets de l’univers s’amaguen en la seva matèria obscura: intueix que existeix sense veure-la. És allò que es resisteix als nostres ulls el que fa mig segle que pinta Ansesa amb l’única certesa que el fre per comprendre-ho és la por a penetrar-hi a les palpentes. Ser valent amb el que és desconegut, aquesta és la lliçó de la seva obra.

Allò que no veiem és negre, el color omnipresent de la seva pintura. “Tampoc és ben bé negre. És foscor, el començament de l’energia”, hi insisteix. Ansesa és un cas singular de l’art que va emergir al crepuscle de la dictadura, per diverses raons però sobretot per la condició perifèrica del seu context. Tot el que no passava a Barcelona quedava fora de l’enquadrament. Però, com ell explica amb claredat, a Girona l’afany per obrir un camí de modernitat aliè als dictats dels grans museus, de les lleis comercials de les galeries i dels patrons gairebé clònics que van replicar els artistes de la seva generació, va afavorir que brotessin esperits lliures com el seu.

Ansesa es va construir el seu món artístic amb les antenes molt ben posades. “Es va deixar contaminar”, diu Àlex Susanna, el director artístic de la Fundació Vila Casas. I de tot allò que va absorbir en va escopir el que més li va convenir per brodar un llenguatge personal. “Sense prejudicis d’estil, va pouar de l’art pop, povera, cinètic, matèric...”, sosté el comissari de l’exposició Persistències (fins al 14 de juny), Toni Álvarez de Arana. De la fusió de tot, amb predilecció pels sabers de Malèvitx, Miró i Fontana, en va sortir Ansesa. I un Ansesa no s’assembla a res més que a un Ansesa.

Persistir vol dir no defallir. Això és el que celebra aquesta mostra que dona una visió integral de la seva carrera: “La coherència de principi a fi d’una obra que et fa preguntes, que requereix calma i paciència per copsar-la i que, tot i ser d’adscripció abstracta, és molt real”, subratlla el comissari, que ha fet dos recorreguts paral·lels. Un de cronològic, amb peces de petit format que venen a ser un catàleg de la seva iconografia, i un de temàtic, el més emocionant, que enllaça l’Ansesa que el 1975 va pintar Crònica en forma de Sant Jordi o la història d’una supervivència, amb un intrús vermell lluent per a les quatre barres, i l’Ansesa que el 2019 va crear una peça de videoart en una pantalla de leds amb les imatges de les càrregues policials de l’1-O. Sense pinzells, amb tecnologia punta, un Ansesa tampoc s’assembla a res més que a un Ansesa.

“La memòria personal i la memòria col·lectiva es fonen en el seu treball”, indica Susanna. “Cada quadre és un mirall en què m’hi veig jo i s’hi veu tothom”, sosté l’artista. El seu gest artístic té sempre una motivació política, avisa. La seva fixació per la cal·ligrafia neix dels càstigs de l’escola franquista. La quadrícula soterrada en les quinze, setze, disset i en alguns casos encara més capes de pintura negra que suporten les seves teles desafia la vella i la nova moral reaccionària. Les injustícies socials fereixen els seus llenços. Hi ha dolor en forma de creus, perforacions, talls (suturats però al cap i a la fi talls)... També hi ha morts. Ansesa veu sovint les seves obres com una mena de nínxols que conserven les seves memòries.

El comissari ha fet una recerca impecable per reunir els millors Ansesa d’aquest mig segle de creació persistent. Els ha anat a buscar en col·leccions privades i públiques d’arreu. El resultat? L’exposició més ambiciosa de la trajectòria de l’artista gironí en una Barcelona que sovint s’ha mirat massa el melic. Però també hi ha hagut, i per sort hi ha, una altra Barcelona més sensible. Ansesa havia format part del planter del galerista René Metras, un dels referents de l’art d’avantguarda. I avui és una de les ninetes dels ulls del col·leccionista Antoni Vila Casas.

El 2020 és l’Any Ansesa, “el conceptual que pinta”, com el va batejar el crític Francesc Miralles. “La idea és la que mana”, rebla l’artista. Barcelona aporta una antològica i Girona, a la tardor, quatre exposicions simultànies al Museu d’Art, a la Casa de Cultura, al Museu d’Història i al Bòlit. Sense por a la foscor.