Una veïna del barri de la Ribera i entusiasta actriu del col·lectiu Antic Teatre recorda que, abans que convertissin la cova abandonada en un teatre autogestionat la colla de Semolina Tomic, la finca era un cau de rates. Ara no en volen més, de rates. No estan disposats que la sala tanqui. La campanya #l’antic no es toca (ahir van rebre un paquet d’adhesius de regal per viralitzar la campanya, intueixen que d’una entitat veïnal del barri, solidària amb el seu patiment) busca l’efecte Hamelin: pretén que cap rata s’apropiï dels 697.789 euros que s’han invertit en les reformes (519.670 de les administracions públiques) entre el 2005 i el 2012. L’Antic Teatre manté converses amb l’Ajuntament, però no accepta que s’alenteixi la negociació (encara que el contracte amb la propietat venci el 2027). Ahir els artistes, que omplien a vessar la sala (un grapat es van quedar al bar), aplaudien la proclama “No pararem fins que es resolgui aquest cas.” Una altra membre de l’espectacle Souvenirs (que celebrava que els seus fills hagin estudiat carrera gràcies al fet que molts estudiants de l’Institut del Teatre del carrer Sant Pere més Baix anaven a dinar a la seva bodega, durant dècades) forçava la negociació: quedem-nos dins fins que no hi hagi acord. Poca broma. De rates, ni una!

El cas de l’Antic Teatre s’ha convertit en el cas paradigmàtic de les polítiques d’especulació a les sales de creació. Dels346.965 euros del 2019, el 43% va servir per a finançar el projecte cultural i el 57%, per a l’estructura. Pel que fa a ingressos, el finançament propi (57%) supera el de les ajudes públiques (43%). El servei de bar i l’acord amb San Miguel superen el 30% dels ingressos, per sobre del 25,7% del Departament de Cultura, l’11% de l’Icub i el 4,6% de l’Inaem. Però lamenten que, tot i que proporcionen coproduccions i que les companyies es quedin entre el 80 i el 100% de la taquilla (percentatges superiors que es donen a sales com la Beckett o el Tantarantana, rescatats in extremis per les administracions) només aconsegueixen, de mitjana, que la sala pagui per funció 542 o 477 euros, respectivament. Són unes xifres “insuficients”, admet Ona Sallas, de l’Antic. Conscients que l’aportació del bar”ja ha tocat sostre” i que les ocupacions estan entre el 55% i el 60%de mitjana, consideren que cal ampliar el suport públic per millorar les condicions dels artistes. Tot això, sense entrar a valorar l’amenaça de la propietat d’ampliar el lloguer: dels 1.500 actuals a 7.500 mensuals, que reclama des del gener del 2020. Les reclamacions dels actors (joves com Mariona Naudin i veterans com Juan Navarro) de major suport a l’Antic per una precarietat constant “que ja cansa”, deia Tomàs Aragay. Amb el menysteniment a un teatre d’avantguarda com l’Antic, Barcelona malmet un espai de recerca i el situa al darrere de la capitalitat cultural europea. Tot i això, cap teatre públic s’ha interessat pel cas de l’Antic Teatre, lamentava ahir Semolina Tomic. Almenys no de manera oficial. En canvi, sí que hi era ahir al migdia la presidenta d’Adetca, Isabel Vidal, que miren de trobar solucions a aquest problema endèmic a la ciutat. També hi havia representants de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (Àlex Casanovas); Xavi Dorca, de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, i Johnny Torres, exdirector de la Central del Circ. En un vaixell a la deriva, les primeres que fugen són les rates. A l’Antic, ahir ningú es movia.