Crítica
teatre
Potent claustrofòbia
Un gran marc daurat empresona l’acció. L’espai, amb una simple i eficaç frontissa dona (o treu) aire, llibertat, poder, segons el cas i els protagonistes. Els telèfons ressonen apagats. I la finestra enigmàtica, mai no deixa entreveure res. La llum és tènue, com si les diverses trames d’El quadern daurat arreplegades en els quaderns groc, blau, vermell i negre fossin vidres d’un calidoscopi que rodolen entre els miralls en un ambient lúgubre. Carlota Subirós ha fet una valenta adaptació i ha deixat que es filtrin emocions més enllà de l’al·legat feminista. Perquè també parla del colonialisme, de la depressió del fill de la Molly i de l’ambició de Richard.
La claustrofòbia ofega els personatges dels diversos quaderns de Doris Lessing. Amb molta intel·ligència, els personatges d’una llibreta es transfiguren en altres trames. En el fons, totes les reflexions i la narrativa escrita (en la peça, respira molt el to literari) conflueixen en la vida mateixa. En reexplicar-se la vida d’ella mateixa. I Lessing reivindicava la seva llibertat de dona, per reflexionar sobre el que li preocupava. Com Subirós, i tot l’equip, va molt més enllà del marc i el traspassa. La claustrofòbia en aquest immens cub canviant aclapara i commou el públic. La llum és interna.