Dels que van tenir la sort de travessar la muntanya sense ser interceptats per cap patrulla i, amagant-se en fondes i pallers mentre avançaven, van aconseguir arribar fins a un port des d’on salpar cap a Amèrica o Palestina, no se’n coneixen les xifres. Dels que van ser detinguts al mig del bosc o a la duana mateix, en canvi, n’ha quedat un meticulós registre policial que els historiadors de l’èxode jueu estan exhumant en els darrers anys per precisar l’abast de la catàstrofe europea, concretada en centenars de petites històries de desesperació. Un miler just, per ser al màxim de precisos, que és exactament el nombre de jueus detinguts per la Guàrdia Civil espanyola quan intentaven salvar la frontera per Girona fugint del nazisme, durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta és la xifra a què ha pogut arribar, de moment, la investigadora Martine Berthelot, de la Universitat de Perpinyà, després d’una laboriosa recerca de més de cinc anys pels expedients de frontera del Govern Civil, l’Arxiu Comarcal de Figueres o el de l’antic Hospici de Girona, i els resultats de la qual publica en un article de síntesi a la revista Tamid, de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics.

L’enfilall de noms és una pedra angular de la memòria jueva, que els incorpora a la pregària com una lletania. També per als historiadors, més enllà de servir per al recompte, ha esdevingut un deure humanitari, perquè per sota de cada fitxa hi ha una família, una mort, una separació, una criatura òrfena. La llista sencera dels noms que ha aconseguit localitzar Berthelot ja es va donar a conèixer a l’exposició Fugint de l’holocaust, presentada al Museu d’Història dels Jueus de Girona l’octubre del 2015 i consultable a https://www.girona.cat/adminwebs/docs/h/o/holocaust_cat_b.pdf . En aquesta nova aproximació al tema, la investigadora, que avança que la xifra del miler de detencions no farà sinó créixer a mesura que s’aprofundeixi en els arxius, detalla les rutes de pas dels evadits per Girona, les condicions i el procés administratiu del seu arrest, els països d’on procedien i el seu origen sociològic i professional. Però també reporta alguns casos particulars. La ruta de Girona, i en concret la que travessava els colls de muntanya de l’Empordà, era una de les més transitades per la seva relativa facilitat, si més no comparada amb les ascensions als pics nevats de Lleida, però no els va estalviar les penalitats de la muntanya (sovint sense cap preparació física, ni la roba ni el calçat adequats), ni l’afany carronyer de falsos guies i assaltadors de camins, com els que van robar totes les pertinences a Jean Winter i el seu fill Frederic el novembre de 1943, segurament en complicitat amb el guia. Pitjor sort esperaven al metge Vital Dreyfus i al jove Marcel Laubert, que van ser trobats morts de fred a Planoles el febrer del mateix any.

Alguns, com els tres germans alsacians Herez, van ser lliurats a la gendarmeria de la Guingueta d’Ix tan bon punt van haver traspassat la frontera, i d’altres van seguir aquest joc de captures, entregues i nous intents de fugida (una mica més lluny, una mica més tard) fins a dues, tres i més vegades, fins que van aconseguir escapar de la policia o van sucumbir a l’horror que els esperava a la França ocupada. Més d’un certificat mèdic dubtós fa pensar en suborns als funcionaris per eludir l’ingrés a l’exèrcit, de la mateixa manera que hi ha indicis reveladors de passaports falsos. Si de tota manera eren detinguts, cosa que depenia de l’arbitrarietat del govern franquista, el seu destí es repartia entre la presó de Figueres i la de Girona, en el cas dels homes, que també podien acabar al camp de Miranda de Ebro; el confinament vigilat en hotels o pensions, quan es tractava de dones amb fills menors i gent gran; la presó de dones de les Adoratrius, o l’hospici, quan eren nens que viatjaven sols, però també fills que separaven de les mares amb una crueltat afegida.