Malcarat i misantrop

L’editorial Adesiara i l’Institut del Teatre de Barcelona publiquen per primer cop en català El Malcarat, de Menandre, en versió bilingüe d’Eloi Creus i prefaci de David Konstan de la Universitat de Nova York. El clàssic grec va ser influència decisiva en l’obra cabdal de Molière El misantrop, títol que també s’havia utilitzat, com també l’original grec Dyskolos. Tots hem conegut algun poca-solta egoista i maltractador en la nostra vida quotidiana, però Menandre va ser capaç de descriure’l en teatre, que seria molt adaptable si la gent de l’escena d’aquí no fos tan ximple i llepaculs amb les obres repetides i destruïdes cada any. La nova publicació d’Adesiara es pot trobar a les llibreries, al web de l’editorial i a la llibreria de la Diputació, que, a través de l’Institut del Teatre, ha cooeditat el volum, que esperem no es converteixi aquí en una obra més sense representar a les lleixes.

El Malcarat, de Menandre, és l’única comèdia que es conserva sencera de l’autor més important de l’anomenada nova comèdia grega. I un autèntic esdeveniment que Jordi Raventós –aquest sí que és un heroi des de fa anys– l’hagi incorporat al catàleg d’Adesiara, editorial que resisteix i incorpora periòdicament llibres extraordinaris en noves traduccions. Menandre (c. 342-c. 290 aC) va dominar els escenaris a partir de l’època hel·lenística amb un nou model de teatre basat en la versemblança, que va ser copiat posteriorment per dos dels comediògrafs romans més importants: Plaute i Terenci. Coneguda ja a l’antiguitat amb el nom d’El misantrop, aquesta comèdia presenta l’arquetip d’un personatge altiu i bròfec, que per via de les adaptacions llatines va acabar influint en l’obra mestra de Molière.

Per als que vulguin aprofundir-hi més recomanarem la tesi doctoral que va fer l’enyorat Lluís Nicolau d’Olwer –publicada per L’Avenç el 1911– o el resum d’argument que va fer Aristòfanes el Gramàtic sobre la toxicitat del malcarat i el final feliç de les dues filles, que van poder escapar amb els protagonistes de l’obra.

David Konstan fa unes observacions d’entrada que serveixen per copsar plenament l’actualitat de l’obra en aquesta època insolidària i de nacionalismes excloents. L’amor, sempre, com a argument i agent provocador: “Un dels recursos argumentals que Menandre i els dramaturgs que li eren contemporanis preferien era el reconeixement, que Aristòtil a la Poètica havia aprovat en la tragèdia. El protagonista està boig per una dona, amb qui no es pot casar perquè no és una ciutadana atenesa. Solució: revelar que en realitat sí que és atenesa, però que va ser segrestada o potser exposada en néixer (això és, abandonada a la mort) pels seus pares, motiu pel qual va perdre la seva identitat civil. Podem llegir aquesta solució de dues maneres. Menandre suggeria que els estrangers o la gent d’una posició social baixa o incerta valien tant com els ciutadans de pura sang i, per tant, projectava un ideal democràtic d’igualtat; o, si no, el fet mateix que la recuperació de la identitat civil fos la condició de què depenia el desenllaç podia reforçar un sentiment de legitimitat d’aquests límits.”

Menandre va viure una sèrie de revoltes socials, que li van servir també com a motiu d’inspiració en aquest malcarat que presenta. Eloi Creus recorda que Menandre és un d’aquells autors que va morir d’èxit, “va ser tan important la seva aportació al teatre i a la reinvenció del llenguatge que va ser proposat com a model de llengua fins i tot per als oradors, tant grecs com llatins, i i Estobeu va fer un recull de les sentències moralitzadores de les seves obres.” Els bizantins el condemnarien a l’ostracisme perquè a causa del seu realisme els temes de les seves obres (prostitució, pirateria, segrestos...) podien ser immorals i indecorosos per al jovent: “No va ser fins al segle XX que es van començar a descobrir a Egipte una sèrie de papirs que contenien algunes mostres de l’art de Menandre.”