“Potser sí que la clau seria una bona catarsi col·lectiva”

Finlàndia es pot entendre com a literatura de viatges, però no des de l’experiència lúdica turística, sinó des de la mirada d’una estrangera que se n’ha anat a treballar a un país nòrdic després de la crisi del deute. Nibrós és un intent de tirar avall la mort de la persona a qui dedico el llibre, però també un viatge a un lloc que se suposa que va existir, al cap de tot del Vallat d’Estaon, a la Vall de Cardós, d’on ve la meva família materna. Diu la llegenda que arran d’una esllavissada que va colgar Nibrós es van fundar els pobles de la vall; aquest mite fundacional serveix de punt de partida per elaborar la pèrdua.

És una presa de posició, diria. Com si amb cada llibre fes una mena de càpsula de la microhistòria emocional del meu món.

No me’n recordo. Com tampoc em recordo del primer petó. Però l’escola hi va tenir molt a veure, en tots dos casos. Els primers poemes els devia escriure per a alguns jocs florals del cole, i després una cosa porta a l’altra, estudies literatura comparada i t’emboliques a fer un llibre i a intentar-lo publicar.

Escric perquè vull i també perquè m’ajuda a pensar les coses i les persones. És una de les maneres que tinc de viure.

El visc amb por per si algú que conec es posa malalt i es mor i no me’n puc acomiadar. Són setmanes d’anar engreixant preguntes: Com funcionarà el món a partir d’ara? En traurem alguna cosa bona, de tot això? Però també em sé la sort de poder-m’ho preguntar des de casa, amb llibres, instruments, bona companyia i sense haver patit cap ERTO ni acomiadament.

Que curiós que la pregunta sigui en passat, perquè amb les altres dues companyes, la Raquel Santanera i la Maria Sevilla, ens preguntem què passarà ara: els actes col·lectius seguiran com abans del confinament? Com afectarà la crisi econòmica que ens ve al damunt als bars de les zones turístiques de Barcelona com el que acull la programació de l’Horiginal? Fins ara, l’experiència ha estat intensa i interessant, i és una de les coses que més enyoro.

Crec que no. No crec en allò que si llegeixes un bon llibre no et caldrà anar al psicòleg, i m’espanta quan s’erigeix la literatura i l’art com a remei de tots els mals, atribuint-los no sé quins superpoders. Del naufragi estructural ens en salvarem tots (i no només les grans empreses, els bancs i els rics) si els recursos van destinats a reduir les desigualtats socials que ja existeixen i que ara incrementaran; si es dota de més recursos la sanitat i educació públiques, els serveis socials, si es garanteix l’accés a l’habitatge, l’aigua, la llum, les comunicacions, a una renda bàsica universal, si no es deixa caure el teixit cultural de base, si les llibertats no queden supeditades a la seguretat... Veus, si això passés, seria molt poètic. Ben mirat, potser sí que la clau seria una bona catarsi col·lectiva...

Les imatges naturals són les pròpies del lloc, elements del paisatge, com bé dius, però no són triades des del bucolisme o el preciosisme: el cap d’isard se’n riu dels humans per la dentadura que ensenya la cara estripada; la molsa enganya els peus, els fa relliscar; la neu és el fred i la pau tensa que ja apareixia a Finlàndia... El càmping i la piscina són elements que associo a la part feliç de la meva infància i que a la vegada han passat a configurar, en bona part, el paisatge del Pallars.

És un poema que genera una mica d’estranyesa dins el recull, fins i tot el meu pare em va trucar un dia per preguntar-me d’on sortia, i li vaig dir que res, que coses meves. Però si m’ho preguntes tan directament, no tinc gaire escapatòria. És un poema que vaig escriure fa uns cinc anys, quan tenia un nòvio que tenia passaport polonès i jo li deia que a la foto semblava un soldadet d’una altra època, com de la Primera Guerra Mundial. Vaig decidir incloure el poema perquè aquesta ruptura amorosa, personalment, és un dels “cementiris que funden Nibrós” i, a la vegada, aquella vall ha estat pas de fugitius durant les dues guerres mundials. El meu padrí sempre m’explicava històries de jueus que havien creuat aquelles muntanyes arran de la Segona Guerra Mundial.