“El teu museu local és un producte quilòmetre 0”

Que ja no sigui la normalitat d’abans a nivell pressupostari. Amb el pressupost previst potser ho sostindrem. Amb el pressupost retallat serà molt més difícil i farem mal. Primer, als nostres col·laboradors més directes, just a aquells que tot i fer serveis essencials (tasques de recerca, documentació, restauració, o com a informadors i educadors) fa anys que van quedar fora del sistema estructural i ara treballen per licitació o com a autònoms més desprotegits. De retruc, perjudicarem els usuaris, perquè se’ls reduiran les possibilitats d’accessibilitat de continguts i oferta cultural.

Podem ser el nivell 0 del retorn a la normalitat. Les persones estaran saturades de pantalles i als museus i llocs patrimonials els oferirem directes i propostes 3D analògiques. Segur que ho agrairan. Quan passeges per les sales d’un museu, sempre fas de flâneur, reculls idees, ordenes pensaments, afavoreixes la teva vessant creativa, t’enriqueixes d’esperit. Qui és el valent que diu que això no li passa? Volem o no una societat lliure i amb pensament crític? Som-hi, doncs. Pel que fa a l’aplicació de mesures, alteracions dels circuits i control dels visitants, més propostes d’activitats a la carta, segur que ho podrem canalitzar de moltes maneres per arribar igualment als usuaris presencials i amb un bon acompanyament. Nosaltres tenim les noves exposicions en dansa. El primer que podrem veure, a Can Marfà, és Mataró: de Mancos a Djembereng. Paisatge sonor d’una ciutat, sobre la sonoritat festiva i de vida quotidiana de la nostra ciutat plural que, just després del confinament i amb moltes de les seves reverberacions acústiques segrestades durant setmanes, l’escoltarem des d’una altra perspectiva.

No. Si ho fem bé, ens tornarem més essencials. Aquest és el canvi de model que hauríem d’aconseguir. El teu museu local és un producte quilòmetre 0, com qualsevol altre espai públic de la teva ciutat, ple d’estímuls culturals i motivadors.

Penso que no, això ja hauria passat fa temps. De la mateixa manera que la proximitat i facilitat de la música enregistrada no substitueix les ganes d’anar a un concert en directe. És encoratjador, aquests dies, veure com es fomenten tota mena d’iniciatives. I s’acosta el Dia Internacional dels Museus (18 de maig), que també es prefigura molt actiu. Pertanyem a un col·lectiu professional deprimit però molt valent.

Des del sector hi hem estat molt al darrere i sembla que les administracions s’han posat les piles. Caldrà vetllar igualment per com es va desgranant i aplicant la lletra petita, que no ens perdem en els titulars. Les mancances de dotacions al sector cultural i patrimonial són ja endèmiques. Estem a les portes de l’UCI. I si no es reverteix seriosament, no hi haurà cap nou model per inventar que ho empari.

No sé per què no ens veuen sempre com a prioritaris si aquestes setmanes ja s’ha demostrat que l’art i la cultura d’intangible no en tenen gaire res. Si als museus aconseguim no ser avaluats només com a contenidors de xifres de visitants, o pels likes, sinó en funció del volum de les col·leccions que ens cal atendre i els recursos necessaris per dinamitzar-les, i si se’ns escolta com a especialistes, amb els nostres reclams sensats i possibilistes que només pretenen fer-nos més compatibles, visibles i comunitaris, ja em donaria per satisfeta.

Esglaonat. S’han de planificar mesures que ens permetin distingir entre l’obertura dels grans equipaments, amb aforaments més conflictius, i la de la resta, que en realitat som majoria i podem ser molt més flexibles i adaptables.

El porto bé i, com tots, a casa. Ara segueixo més les xarxes socials, la televisió i la ràdio local, i tinc més estones per llegir la premsa. Molta cuina i molt jardí, els dies que no plou –està sent molt mullat aquest confinament o només m’ho sembla?–, m’ocupen bona part de les estones lúdiques, quan convé allunyar-se de tanta pantalla. Els armaris i l’endreça en profunditat, que sempre et sotja de reüll, ho deixo pel proper…