Tan dur com bonic

Durant els mesos de confinament, Jordi Panyella voltava pels carrers deserts de Barcelona complint amb la seva tasca de periodista –i barallant-se amb els policies més malcarats– quan va intentar captar el silenci i la buidor amb una fotografia feta amb el mòbil. “Tenia la sensació d’estar tancat en una campana de vidre, envoltat de notícia, vivint, respirant una situació que ha estat i serà històrica”, comenta l’autor.

En vindrien uns quants centenars més, de fotografies, que, un cop triades i ordenades, va complementar amb un programa de conversió en dibuix al llapis. L’efecte és un híbrid entre reportatge fotogràfic i novel·la gràfica. “No manipulo res. Les imatges són tal qual. Però vaig voler jugar amb els colors per transmetre emocions, que és el que sempre busco: les primeres són de tons negres, pel moment més angoixant; en d’altres, surt acolorit el detall que volia destacar; les últimes tenen més color, perquè tornàvem a la vida.”

El resultat, un cop creada la narració i amb un pròleg, aquest sí que amb paraules, és Barcelona 2020. Crònica visual d’una ciutat confinada, que ha publicat Saldonar en edició només digital. Inclou un pròleg de l’alcaldessa, Ada Colau, per qui el llibre és “la memòria viva d’aquesta primavera de 2020 en què la ciutat i el món es van aturar”.

“Cadascú ha de fer la seva feina; qui escriu, escriure i qui fa fotos, fer fotos. Però, anant per Barcelona, una notícia sovint se sustenta en la imatge”, explica Jordi Panyella, redactor d’aquest diari i autor de diversos llibres d’èxit. Fer fotos amb el mòbil no vol menystenir la feina dels fotoperiodistes; obeeix a la necessitat de captar l’instant únic. I en això es basa el llibre: a narrar un seguit de sensacions i d’emocions només amb imatges. Instants que la majoria de ciutadans no van poder veure, o molt parcialment, perquè estaven confinats a casa seva.

“Com a periodistes som uns privilegiats, perquè podem ser a primera línia i, ara, crec que la nostra obligació és poder oferir aquesta visió d’una Barcelona inèdita als ciutadans que, pel bé comú i sent responsables, es va quedar a casa”, comenta.

Tot va començar en format domèstic. “Amb la meva companya, la Roser, vam pensar de fer una mena d’àlbum del confinament, per a nosaltres. Retratar tot de moments quotidians.” Però, com que sortia cada dia al carrer, va anar acumulant tota mena d’instants de la part col·lectiva, de les conseqüències de la pandèmia i ho va treballar com a llibre. “Hi ha periodisme, una mica de poètica i denúncia de la greu crisi social que la pandèmia porta incorporada i dels controls policials, perquè la ciutat estava presa per la policia.” Hi ha fotos per temàtiques i també seguint el pas dels fulls del calendari. En algunes se’l veu treballant i, a la pantalla de l’ordinador, es pot llegir el titular de la notícia del moment, que serveix per situar el lector cronològicament. “Tot plegat va ser tan dur com bonic de veure”, conclou Panyella amb un mig somriure.