Un judici ràpid al carrer

Alt, ben plan­tat, mitja cabe­llera i cara col­rada pel sol de tre­ba­llar a peu d’obra, Pere Baró feia tan sols un parell de dies que havia arri­bat a Besalú des de Per­pinyà. El viatge amb el car­retó on duia les eines i altres estris que neces­si­ta­ria per tre­ba­llar havia durat qua­tre dies. Li havien reco­ma­nat evi­tar la ruta de la costa, que con­nec­tava Per­pinyà i Girona pas­sant per Elna, Cot­lliure i Empúries, perquè era plena de sal­ta­mar­ges. Es va esti­mar més res­se­guir la mun­ta­nya. Era un camí més fei­xuc però segur, força fres­sat, i que els mer­ca­ders feien ser­vir per tra­gi­nar bes­tiar, llana, sal, oli, espècies i altres mer­ca­de­ries. Això sí, la neu i el glaç l’havien acom­pa­nyat gran part del tra­jecte, sobre­tot en pas­sar pel coll del Pertús. I ben segur que en alguns revolts obacs, força peri­llo­sos, s’hi que­da­rien uns quants mesos.

Quan va arri­bar a Besalú, abans d’acu­dir a l’audiència que tenia acor­dada amb un dels pro­cu­ra­dors, tenia pen­sat dei­xar les per­ti­nen­ces a la que seria la seva nova llar a par­tir d’ales­ho­res. L’havien allot­jat en una casa noble del cèntric barri de la Força. En pas­sar per davant del mer­cat, va que­dar impres­si­o­nat amb la parada dels esclaus. L’enre­nou que hi havia al vol­tant d’aquell enta­ri­mat estava en con­sonància amb l’expec­ta­tiva que gene­rava el pro­ducte que s’hi ofe­ria. Va com­pro­var que no des­per­tava la mateixa reacció la com­pra d’una sarraïna que tot just aca­ba­ven de ven­dre com a ser­venta que l’atenció que sus­ci­ta­ven dos homes negres que, emma­ni­llats de mans i peus, van aparèixer davant de la con­currència.

En veure aquells gegants de carbó, la mul­ti­tud va emmu­dir de cop. El seu aspecte info­nia res­pecte: cepats i for­nits com eren, tot­hom es pre­gun­tava com els devien haver cap­tu­rat si s’intuïa que tenien una força sobre­hu­mana.

Un ter­cer home, raquític i amb una cara eixuta i arru­gada com una pansa, va sor­tir a escena. Es va pas­se­jar per l’enta­ri­mat men­tre se’ls mirava de dalt a baix. El públic assis­tent havia anat fent un silenci que sem­blava impos­si­ble d’acon­se­guir en un mer­cat. Aquell home eixarreït era l’amo de la parada d’esclaus i, segons va dir, com a bon vene­dor que era, es dis­po­sava a expli­car la història d’aquells dos exem­plars únics i sin­gu­lars.

Baró es va allu­nyar de la tarima i es va inter­nar pel mig del mer­cat. Era un matí fred d’hivern i es va calar el bar­ret verd de fel­tre fins a les ore­lles i es va arre­glar la capa que duia a les espat­lles perquè estava glaçat. Va pas­sar a prop de les para­des de vianda i de fruita. Eren alguns dels pro­duc­tes més ufa­no­sos d’aque­lles hor­tes que havia vist en arri­bar, als afo­res de la ciu­tat. La diver­si­tat d’olors i colors era embri­a­ga­dora. For­ners, car­nis­sers, pei­xa­ters, petits comer­ci­ants que ofe­rien dolços, pas­tis­sos i bunyols, cocs i pans, man­don­gui­lles, pas­tis­sos de carn, fri­tu­res de tota mena, vene­dors de fruita seca, de begu­des, d’oli. Tots els gre­mis hi eren repre­sen­tats i omplien metres i metres de la mura­lla, un tau­lell al cos­tat de l’altre. Ter­ris­sai­res, fus­ters, cis­te­llers, fer­rers que fabri­ca­ven dagues, col­tells, espa­ses i tota mena d’armes de guerra. També s’hi podia veure algun mes­tre de bri­go­les, que mos­trava el seu talent dibui­xant uns plànols per cons­truir algun arte­facte, adro­guers, per­fu­mers que mer­ca­de­ja­ven ungüents, xarops, pre­pa­rats medi­ci­nals i terapèutics. Vene­dors de tei­xits i d’ins­tru­ments de música, ado­bers, saba­ters, mer­ca­ders que comer­ci­a­ven amb espècies por­ta­des de ben lluny i amb sabó, que des­pre­nia una aroma fresca i dolça que con­tras­tava amb la pudor de les pells que ado­ba­ven just al cos­tat.

Les cam­pa­nes del mones­tir van tor­nar Pere Baró a la rea­li­tat. No volia fer tard i va pas­sar tan de pressa com va poder per entre les para­des fins a enfi­lar cap a la plaça, pel car­rer del Canó, quan, de sobte, el va esco­me­tre un home.

—Déu vos guard. Sou Pere Baró, el mes­tre cons­truc­tor? —li va pre­gun­tar.

—Sí, jo mateix. Qui ho vol saber?

—Soc Arnau Aulina, el saig del mer­cat.

Cor­pu­lent, de mirada ferma però serena, Aulina anava armat amb una maça, un bastó amb el cap gros i rodó que li con­fe­ria l’auto­ri­tat necessària per fer-se res­pec­tar. Era un fun­ci­o­nari que depe­nia de la cort reial i que solia ser l’encar­re­gat d’exe­cu­tar les reso­lu­ci­ons judi­ci­als, fer les cita­ci­ons, per­se­guir els delinqüents i fer com­plir les penes que dic­tava la cort.

—M’han orde­nat que us acom­pa­nyi fins a casa del senyor de Sales —va expli­car-li men­tre li dedi­cava un mig som­riure embo­tit en un ves­tit de color d’ala de mosca que s’estre­nyia amb un cin­turó que li feia sobre­sor­tir una panxa pro­mi­nent.

—Us ho agreixo —va res­pon­dre Baró, i el va seguir pels car­re­rons que desem­bo­ca­ven a la plaça Major.

Es van atu­rar davant d’un edi­fici majestuós i dis­tin­git. L’havien adver­tit que la façana de la casa de Ramon de Sales li cri­da­ria l’atenció. El senyor de Sales era un mem­bre des­ta­cat de la baixa noblesa de la vila reial de Besalú. Baró va aixe­car la vista per obser­var els detalls de la façana i les mènsu­les que sos­te­nien els dos bal­cons, que reflec­tien l’art del mer­ca­deig del pro­pi­e­tari de la casa. Es va fixar en les imat­ges escul­pi­des a sota del ter­cer balcó, que tenien a veure amb la justícia. S’hi veien una figura amb la bossa buida a la mà dreta, el car­ce­ller amb les claus de la gar­jola i un lla­dre emma­ni­llat.

—Aquell d’allà, el que ense­nya la llen­gua, explica que, per a un vene­dor, la capa­ci­tat oratòria és impor­tant —va expli­car-li Arnau Aulina—. I aque­lla figura que es posa les mans al cap diu que a un bon comer­ci­ant sem­pre l’asset­gen els pro­ble­mes.

Baró va assen­tir.

—Us espe­ren a dalt, al pri­mer pis, mes­tre Baró —li va indi­car ales­ho­res Aulina.

—Molt agraït —li va dir men­tre el saig ja s’allu­nyava en direcció al mer­cat.

Encara sorprès per aque­lles imat­ges que li havien donat la ben­vin­guda des de la bal­co­nada, el cons­truc­tor va cre­uar les por­tes i un petit pas­sadís i va enfi­lar les esca­les que el duien a la sala on sabia que tro­ba­ria el bat­lle.

I sí que l’hi va tro­bar, però no estava sol, sinó que la sala era plena de gom a gom. Baró no va gosar entrar-hi i inter­rom­pre la sessió que s’hi estava fent. Sem­blava que tenien entre mans un assumpte urgent i impor­tant, i Baró es va man­te­nir dis­cre­ta­ment al pas de la porta. En veure’l, el bat­lle li va dedi­car un gran som­riure i amb un gest de la mà li va indi­car que s’esperés, que no en tenien per a gaire.

La sala estava ocu­pada per un grup d’homes, que sem­bla­ven enfu­ris­mats, que hi havien anat a pre­sen­tar una denúncia. A una banda hi havia els que recla­ma­ven justícia; al mig, el bat­lle de Besalú, Gui­llem Torn, i a l’altra, el noi que havia estat denun­ciat. Torn ate­nia les expli­ca­ci­ons abran­da­des d’aquell ciu­tadà amb túnica blava, tira­bui­xons a banda i banda de la quipà i una llarguíssima barba que li arri­bava a mig pit.

—Ha fet la tra­veta al meu fill i li ha cla­vat un parell de cops de puny, per dar­rere i a traïció!

Un jove­net es recar­go­lava de dolor al seu cos­tat men­tre amb les mans s’abraçava l’estómac.

—I que no ho negui perquè ho ha vist tot­hom! —cri­dava, exal­tat, men­tre asse­nya­lava el grup que l’acom­pa­nyava i que van començar a assen­tir. Els tes­ti­mo­nis diri­gien les mira­des cap a aquell noi lli­gat de mans que estava entre el sots­ve­guer i el saig.

—I, a més, no n’ha tin­gut prou de fer-lo caure que, un cop a terra, li ha cla­vat una pun­tada de peu al ven­tre. Com si fos un gos!

El noiet es tor­nava a retorçar pel dolor, com si pel sol fet que el seu pare ho hagués ver­ba­lit­zat, el males­tar se li hagués agu­dit­zat. I els homes que l’acom­pa­nya­ven van apro­fi­tar aquell moment per tor­nar a insul­tar i cri­dar con­tra l’acu­sat.

—Està bé, està bé! —El bat­lle mirava de cal­mar aque­lla colla d’indig­nats—. Silenci, si us plau, silenci!

Gui­llem Torn era un home alt i cor­pu­lent que amb prou fei­nes hi cabia engi­po­nat en una armi­lla que duia cor­dada fins a l’últim gafet. Encara tenia una bona quan­ti­tat de cabells i el front ample començava a estar sol­cat d’arru­gues. Tenia les fac­ci­ons de la cara molt mar­ca­des i se li feien uns clo­tets a les gal­tes que se li veien quan som­reia, ja que la barba no era gaire espessa. Ara se l’ama­nya­gava perquè estava amoïnat. Sabia que la comu­ni­tat jueva tenia les seves pròpies lleis i cas­ti­gava les trans­gres­si­ons amb penes diver­ses. Segons li havien expli­cat, l’adul­teri, el joc il·legal, els insults, els roba­to­ris, les bara­lles i l’incest es podien tra­duir en la pena de fla­gel·lació, lapi­dació, multa, exili, escla­vatge o mort.

El bat­lle va deci­dir que inter­pre­ta­ria aquell inci­dent com una bara­lla greu, però, abans de dic­tar sentència, va voler escol­tar altres tes­ti­mo­nis:

—Hi ha algú a la sala que hagi pre­sen­ciat els fets? —va dir amb veu potent i com­mi­natòria.

—Jo, senyor.

Un jove deci­dit que era entre el nombrós públic es va avançar i, impo­sant-se a tots els que volien par­lar, va dir:

—Jo ho he vist tot de ben a prop perquè anava amb l’acu­sat. Era al seu cos­tat.

—Digueu el vos­tre nom i cognom, jove, on éreu exac­ta­ment i què hi fèieu a l’esce­nari de la bara­lla —va exi­gir el bat­lle, que començava a estar una mica tip de tota aque­lla escena, que, com­pa­rada amb els assump­tes muni­ci­pals que havia de resol­dre, no era tan impor­tant.

—Soc Abra­ham Jucef, senyor. Era al lloc dels fets perquè acom­pa­nyava el meu amic, aquí pre­sent —va dir l’Abra­ham amb un to solemne, com creia que l’ocasió exi­gia, i asse­nya­lant amb un gest ampli l’acu­sat.

—Bé, doncs, podeu expli­car exac­ta­ment què ha pas­sat?

El bat­lle seguia el pro­to­col esta­blert, però sense gaire interès. Es trac­tava d’un afer domèstic, i ell era el pri­mer que pen­sava que no havia de per­dre el seu preciós temps en bara­lles de car­rer. Havia vist que Pere Baró era just a la porta i l’havia de rebre com el cons­truc­tor, tan espe­rat a Besalú, es merei­xia. La cons­trucció del pont era, i seria a par­tir d’ara, l’assumpte més impor­tant a la vila, i el bat­lle i tots els mem­bres del Con­sell no podien pas per­dre el temps reso­lent bara­lles de mar­recs.

—Doncs pas­sejàvem tran­quil·lament, xer­rant de les nos­tres coses, i, de cop i volta, aquest gali­far­deu —l’Abra­ham va asse­nya­lar el noiet estès a terra que encara es recar­go­lava de dolor— ha fet un comen­tari i el meu amic se li ha tirat a sobre i li ha cla­vat una pun­tada de peu. No sé què li deu haver pas­sat pel cap... És una per­sona tran­quil·la, però ha embo­git. No ho entenc pas...

En sen­tir aques­tes parau­les, el bat­lle va sem­blar interes­sar-se momentània­ment pel tema i va seguir pre­gun­tant:

—I dieu que és el vos­tre amic?

—Sí, senyor. Som amics des de ben petits. No l’havia vist reac­ci­o­nar mai així, però és el que ha pas­sat. Em sap greu per­ju­di­car-lo, però no puc pas dir una men­tida davant d’aquest hono­ra­ble tri­bu­nal —va afe­gir l’Abra­ham acom­pa­nyant les parau­les amb una reverència ampul·losa un xic massa afec­tada.

—Si, tot i ser amics, tes­ti­fi­queu en con­tra seu, és segur que esteu dient la veri­tat. Us agra­eixo el coratge i la sin­ce­ri­tat, Abra­ham —va dir el bat­lle men­tre s’ama­nya­gava la barba i pen­sava en la sentència. Volia posar fi a tot allò i anar a rebre Baró, que s’impa­ci­en­tava.

Després d’uns moments de reflexió davant d’un públic que espe­rava impa­ci­ent i en res­pectuós silenci les parau­les del bat­lle, l’home, que es va aixe­car, va con­cloure:

—L’únic que puc fer és impo­sar a l’acu­sat una multa, una qena que en diríeu vosal­tres, de setanta sous i l’abdut, és a dir, enviar-lo a tre­ba­llar a les obres de recons­trucció del pont, que ja estan a punt de començar, a les ordres del mes­tre Pere Baró.

—I va asse­nya­lar el cons­truc­tor, que, dret a la porta, s’espe­rava.

L’acu­sat era un jove jueu, petit i rabas­sut, de no més de quinze anys, que va escol­tar la con­demna amb un som­riure sor­ne­guer tot i que amb un posat cau­telós.

—Però abans d’aixe­car la sessió vol­dria saber si l’acu­sat vol dir res.

El bat­lle va fer un gest que el con­vi­dava a defen­sar-se. El noi va callar.