En les properes pàgines ens aproximarem als comtats catalans carolingis. Comentarem les formes dels comtats i de les demarcacions. Parlarem del poblament i voldrem saber com era realment als diferents territoris. Valorarem la importància de les ciutats i dels llocs centrals. Parlarem també dels castells i de les fortificacions de l’alta edat mitjana que hi havia a Catalunya, semblantment al que hauríem trobat en altres països de l’Europa mediterrània. Ens aproparem, fent ús de diverses fonts, a l’agricultura i a la ramaderia. Cercarem, com sempre, continuïtats i novetats en la xarxa de camins i ens interessarem per la presència i la situació dels molins fariners. Parlarem de com s’organitzava la societat, que sabem de cert que va canviar profundament al llarg dels segles carolingis. També comentarem la importància que tenien les esglésies i els monestirs, com a institucions d’Església, però alhora fortament lligades al poder. Finalment, comentarem l’interès que té la toponímia per a conèixer com era el territori en el passat i el que tenen els antropònims per poder entendre alguns moviments de la població.

Gràcies a la gran quantitat de documentació escrita que s’ha conservat de cada comarca i gairebé de cada poble, la Catalunya Vella és un territori perfecte on reconstruir com eren setze dels quatre-cents comtats que, d’una manera aproximada, formaven l’Imperi carolingi, vers l’any 800. Malgrat ésser una terra de frontera dins l’Imperi, hi podem descobrir una bona mostra d’allò que hauríem trobat en diversos dels altres comtats. En molts aspectes, podem afirmar que “Catalunya fou una creació carolíngia” (Chandler 2019: 264). El pes dels anys de domini carolingi ha estat fonamental en la història d’unes terres que foren la marca meridional dels francs. Aquest fet no tingué només una profunda repercussió als segles VIII, IX i X, sinó també després del canvi de mil·lenni.

Setze comtats. Un primer aspecte que ens podem plantejar és sobre si els comtats carolingis tenien uns precedents d’abans dels anys 759/806. De fet, és impossible de saber els límits de les grans demarcacions administratives que segurament hi havia en època visigoda o andalusina. Certament, podríem trobar uns precedents encara més llunyans dels comtats de Cerdanya, Berga o Osona en els territoris preromans dels ceretans, els bargusis o els ausetans. Tanmateix, creiem que les afrontacions dels comtats més aviat ens porten a períodes medievals, molt més propers als segles carolingis. Són uns límits que, després d’haver publicat els deu volums dels Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia, ara coneixem d’una manera força precisa.

És, per tant, important saber per què els comtats tenien els límits que tenien. Podem plantejar-nos moltes qüestions, encara que podrem oferir poques respostes. Un primer cas d’estudi és el del límit entre els comtats de Besalú i d’Empúries i Peralada, que coincideix, d’una manera sorprenent, amb l’antiga Via Augusta. Un altre cas que crida l’atenció és el límit meridional del comtat de Cerdanya, que incloïa unes valls de l’alt Berguedà i una part del Ripollès. També és sorprenent que el comtat de Besalú s’estengués per la vall de Camprodon, més enllà de la conca del Fluvià. Així mateix, és notable el fet que el comtat d’Osona, cap a l’est, arribés fins força a prop de Girona. D’altra banda, el límit entre els comtats d’Urgell i de Pallars en principi passava per la carena, fins que els comtes urgellesos s’expansionaren per les terres pallareses de la rodalia d’Isona, a la Conca Dellà. Per contra, la gent, a l’hora d’establir els límits anteriors a l’any 1000 entre el Pallars i la Ribagorça, dubtava entre si seguir la carena o bé el riu, la Noguera Ribagorçana. Trobar la justificació de moltes d’aquestes partions que ens semblen xocants molt probablement ens portaria a una època anterior a la carolíngia. De fet, alguns d’aquests límits s’han de relacionar amb uns segles en què, potser a causa de la importància que tenia la ramaderia, eren més importants, com a partions, els rius que no pas les carenes de les muntanyes.

Amb relació als setze comtats carolingis que estudiem en aquest llibre, també ens podem plantejar quants d’ells tenien una capital o bé tenien un comte privatiu. De fet, era diferent la situació d’alguns comtats com Barcelona, Urgell, Cerdanya o Rosselló, de la de comtats com Manresa, el Vallespir o Fenollet. Amb tot, cal recordar que alguns, com el de Berga, van arribar a tenir un comte privatiu, en algun moment tardà. També és cert que, molt sovint, els comtes governaven alhora diversos comtats. Això no vol dir que els límits entre els territoris no es conservessin inalterats. El comte de Barcelona era alhora comte d’Osona i de Manresa; malgrat això, es mantingué la frontera entre aquests territoris, encara que, és cert, hi haguessin alguns castells, com el de Miralles, que no se sabia ben bé de quin comtat depenien.

Cal dir també que la major part dels comtats tenien una ciutat que n’era la capital. És així, per exemple, amb relació a Barcelona, Girona, Besalú, Empúries o Cerdanya (amb Llívia). També és cert que els comtats d’Urgell o de Rosselló tenien una capital política (Castell-rosselló i Castellciutat) i una d’eclesiàstica (la Seu d’Urgell i Elna). En canvi, amb relació a altres comtats, els documents conservats no fan pas esment d’una població més important que en fos la capital, almenys pel que fa a aquesta època; és així, per exemple, amb relació al Conflent, al Pallars o al Berguedà (malgrat que, en aquest darrer cas, ben segur que la capital era Berga, població on hi havia un castell i on, fins i tot, sembla que s’hi encunyaren monedes).

Cal subratllar també que hi havia una frontera de molts dels comtats carolingis que no era pas fixa: la situada a les terres de la marca. Era una frontera que va variar molt al llarg del segle X. En el cas del comtat de Barcelona, aquest límit va passar de coincidir gairebé amb el Llobregat a arribar fins a tocar del Francolí, a les portes de Tarragona. Al comtat d’Urgell, potser es va desplaçar des de Castell-llebre (de fet un castell vell) i Oliana fins arran del Llobregós. Com comentem en el capítol de les demarcacions, aquesta terra ocupada en aquests segles, terra de marca, fou organitzada en termes castrals.

Els mercats i el comerç. En principi, els mercats tenien un abast comarcal i se solien celebrar un cop cada setmana. Cal relacionar-los amb un comerç local, sobretot de productes agrícoles i ramaders; potser en alguns casos d’objectes manufacturats. Certament, sabem ben poca cosa dels mercats d’abans de l’any 1000. Tanmateix, n’hi ha diversos d’esmentats als documents que s’han conservat. A les portes de la ciutat de Barcelona se celebrava un mercat. També s’aplegaven cada setmana venedors en altres llocs, prop d’on hi havia una catedral: a Vic, a la Seu d’Urgell i a Elna (i segurament a Girona). Així mateix, en poblacions de frontera, com Manresa i Cardona. A més, es feien mercats en indrets força allunyats del món urbà. Sembla que n’hi havia un a prop de Sant Fruitós de Bages, a tocar del Llobregat. També hem d’esmentar el de Ripoll. Potser cal relacionar-lo amb el monestir o potser s’ha de relacionar amb el proper aiguabarreig del Freser i el Ter, un lloc de trobada, on plausiblement es venien productes de les valls properes. En tenim documentats d’altres, que cal lligar-los també amb el comerç local, com el de Llavorsí, a la confluència de la Noguera de Cardós i la Noguera Pallaresa. N’hi havia un al capdamunt d’una carena, al cim de la serra de Merlès, el Mercadale in Tabulatos (any 955); hi devia passar un camí a prop. Finalment, als Angles, al Capcir, al costat de la via que anava cap al Rasès, hom també hi documenta un altre mercat. És el reflex d’una economia més activa del que pot semblar a primer cop d’ull. Encara que sigui difícil d’assegurar, podem pensar que en aquests mercats, a part de llavors i de bestiar, també s’hi venien teixits de llana i de lli, pells i potser objectes de ferro o de terrissa (Verhulst 2002: 97).

Els mercaders. Sabem que als comtats catalans hi havia productes que venien de lluny, que, per exemple, eren fets amb seda. És prou coneguda l’existència de les relacions, tan aviat mercantils com de saqueig i violència, que hi havia entre la gent de les terres dels comtats catalans i la que vivia als territoris que depenien de l’emirat o del califat de Còrdova. Hi ha poques activitats comercials de llarg abast ben documentades. Amb tot, podem assegurar que, per la via que unia la terra dels francs amb les terres andalusines, hi passaven mercaders amb teixits i possiblement també amb esclaus, que podien provenir de l’Europa oriental (Verhulst 2002: 105). McCormick (2001: 675) subratlla la importància del comerç d’esclaus, per exemple, en època de Lluís el Piadós, quan va caldre establir la prohibició de vendre esclaus cristians fora de l’Imperi. S’ha assenyalat la importància que tingueren els jueus (com ara un mercader de Saragossa anomenat Abraham), amb relació a aquest comerç (Heuclin 2018: 373). Per contra, el comerç d’armes era prohibit.

Un tram de l’antiga Via Augusta, a l’Empordà, rebia el nom de via dels mercaders; a prop de Figueres, fins i tot, hom documenta el Puig Mercader. I no sabem pas si les cluses que trobem al Pertús i al costat d’altres rius (com el Llobregat, el Segre o a la Noguera Ribagorçana) tenien la funció de llocs de peatge, com s’esdevenia als Alps (Verhulst 2002: 106). De fet, se sap que multituds (cohorts) de mercaders de les terres del Mosa, del Rin, de la cort carolíngia i d’altres llocs passaven per la Via Domitia i la Via Augusta, per adreçar-se cap a les terres d’Al-Andalus (McCormick 2001: 677-678). Pel que fa a les relacions comercials de l’època carolíngia, els comtats catalans eren un espai important, no eren pas un racó marginal. Per exemple, sabem que els jueus de Barcelona mantenien contactes amb Síria. A més, s’han trobat monedes encunyades a Catalunya a l’emporium marítim de Dorestad (als Països Baixos), a Bèuveser (al Llenguadoc), a Veuillin (a l’est de París) o a Angers (al Loira), fruit de les relacions comercials (McCormick 2001: 678) o potser del moviment de persones que havien participat en campanyes militars (Balaguer 1999: 34-35).

La sal. Hi havia un comerç que tenia molta importància: el de la sal. Era així en bona part d’Europa; només cal recordar el pes que tingué aquest producte per exemple a la naixent ciutat de Venècia (Verhulst 2002: 80-81). A la Catalunya Vella, s’extreia sal a Cardona i després es distribuïa vers Solsona, Berga o Manresa. Se n’obtenia a Gerri de la Sal i potser es venia a les valls properes i, fins i tot, en terres gascones. I hom aconseguia sal marina als estanys del Rosselló, com esmenten diversos documents d’abans de l’any 1000, i possiblement als de l’Empordà.

Les monedes. Els intercanvis es feien —en àmbits rurals— seguint segurament mecanismes de bescanvi o barata. Ara bé, l’ús de les monedes en aquella societat era prou coneguda i la documentació ho fa palès en tot moment. Al segle IX, les seques de Barcelona, de Girona, d’Empúries i de Roda (segurament a Roses) bateren moneda d’argent, seguint el patró comú a tot l’Imperi. També s’han trobat monedes —potser no encunyades al mateix territori— als comtats d’Urgell, de Cerdanya i del Rosselló. Aviat, alguns bisbes, com el de Vic i el de Girona, tingueren dret de monedatge. Ja molt a la fi del període estudiat, també s’encunyava moneda a Besalú, al Rosselló o a Berga (Balaguer 1999). D’altra banda, la proximitat de la frontera amb Al-Andalus, on hi havia dinars d’or, va afavorir l’entrada de monedes fetes amb aquest metall, sobretot a la fi del segle x, després de l’expedició d’Almansor de l’any 985.

A Anglaterra, gràcies a les nombroses excavacions que s’han fet, s’ha pogut obtenir molta informació sobre els productes que es comercialitzaven en l’època anglosaxona (abans de mitjan segle XI) i sobre la xarxa de camins que hi havia (Leahy 2003). A la Catalunya Vella, encara no s’han dut a terme gaires excavacions amb relació a l’època carolíngia, però sí que disposem de molts documents escrits, que permeten reconstruir, d’una manera força acurada, la xarxa de vies de l’alta edat mitjana i mostren que hi havia una força atapeïda xarxa de mercats.