Josep Antoni Fernández Fernández. Un nom llarg que calia escurçar. El seu admirat Perich li va dir que no era una bona rúbrica per dedicar-se a l’ofici d’humorista gràfic. Va recórrer a les tisores i va quedar ja per sempre com a Fer. Una signatura breu i llampant.

Fer, mort la matinada d’ahir, era un home de contrastos i, en la seva manera de ser, hi encaixaven aspectes aparentment contradictoris. El càncer que va arrossegar durant molt de temps no el va fer tirar enrere i va conservar el seu posat busterkeatonià: aparença seriosa que amagava una allau d’humor, expressat amb sèries com ara Historias fermosas, que va crear per a la revista El Jueves, de la qual va ser director. Humor d’aparença amable, però que tenia prou força per llançar míssils terra-aire contra els poders establerts com ara l’Estat i l’Església en la seva cara més institucional. Amb Puticlub, ironitzava sobre la falsedat, la doble moral i els caragirats, tipologia humana que li va donar molta benzina per a la seva ingent producció.

Gràficament, els personatges eren rabassuts, de cames curtes i grans nassos i ulls. L’estalvi en el dibuix és una gran arma per al dibuixant gràfic. Ja ho va inventar Disney quan creava personatges que mai tenien cinc dits. El que importa és l’expressivitat i, en el cas de Fer, els seus ninots eren un bon reflex dels anacronismes de la societat que ell tan bé va reflectir.

La seva versatilitat també abastava el relat irònic del dia a dia. Primer, a l’Avui i, després, a El Punt Avui, ha estat una senya d’identitat per a aquests diaris. Com deien a El Jueves, “sólo hay una portada, pero tenemos más”. I Fer enviava més d’un acudit cada jornada. Un dels seus trets era que mai estava prou convençut del que feia, però, més que tractar-se d’una qüestió d’inseguretat, era la constatació de la recerca del perfeccionisme, sobretot per trobar les paraules justes i el gag més escaient.

El rictus seriós de Fer també es vincula amb el moment tràgic que va viure amb l’atemptat a la revista El Papus, que va tenir com a conseqüència la mort del conserge de l’edifici, Joan Peñalver. Fer en va ser director. També va publicar a la revista Matarratos –en què es va iniciar professionalment–, a la revista Oriflama i a El Correo Catalán, si bé reconeixia que no hi va tenir gaire futur pel to esquerrà que atribuïen al dibuixant els responsables del diari.

Dins de la dualitat de la seva personalitat, també hi tenia el seu sentiment nacional. Nascut a la localitat lleonesa de Mansilla de las Mulas (1947), però crescut a Mollet del Vallès, on va arribar amb la seva família a causa d’un trasllat del seu pare, que era guàrdia civil, va mantenir un gran vincle amb la seva terra de naixement, però va ser un gran defensor de la identitat i els drets de Catalunya, fet que es pot apreciar en bona part de la seva obra. En aquest sentit, es pot comprovar com Fer era un autor i un ciutadà obert, amb conviccions, però totalment receptiu envers el pensament dels altres; per això, els seus acudits només podien molestar els sectors poc amants de la intel·ligència, la generositat i la llibertat.

Una de les herències de la seva terra d’origen era de tipus culinari. Era un mestre preparant el botillo, un gran àpat en què podia invertir fins a dos dies d’elaboració. Però, com que era un home de contrastos, després de cuinar un plat per a grans ocasions i celebracions, i mentre que a la resta de comensals els acabava sortint el menjar per les orelles, ell era capaç de limitar-se a tastar quatre cigrons. Fer era així, un professional de l’humor que alhora era molt seriós en el tracte personal i professional, més semblant a un estirat professor d’història, feina que per la seva formació va exercir, que a un esbojarrat dibuixant d’El Jueves. Com a llicenciat en història i antropologia, Fer va impartir classes d’educació secundària en instituts de Santa Coloma de Gramenet, Ripollet i Barcelona.

En aquesta simbiosi de foc i aigua, Fer era un gran professional de l’humor gràfic, però alhora n’era un gran fan, com qualsevol dels compradors de les revistes d’humor, i admirava els seus companys amb la humilitat d’un alumne avantatjat, malgrat que en la història de l’humor gràfic català serà sempre una de les figures destacades. Adorava Gin, i també sentia veneració per Perich, raó per la qual va impulsar el premi Gat Perich, amb l’objectiu de recuperar la memòria del gran mestre amb un guardó que destacava tant l’humor gràfic com el mediàtic, que tant podia ser radiofònic (Buenafuente i La competència, per exemple) com escènic (Pepe Rubianes).

A més de l’humor en diaris i revistes, Fer va publicar un gran nombre de llibres com ara Diccionari (abreujat) del bon culer (Viena Edicions), amb textos de Iu Forn, i L’Evangeli segons Fer (Efadós), amb pròleg de Josep Alegre, que en aquell moment era l’abat de Poblet, i de Teresa Forcades. També va publicar el recull d’acudits sobre el franquisme Franco & cia. (Viena Edicions) i Adeu, presi! (Viena Edicions), sobre el final de cicle de Jordi Pujol. Les seves vinyetes també es van barrejar amb les d’altres autors en llibres col·lectius com ara L’any d’estelades. I, a tot plegat, cal afegir-hi els periòdics relligats de les històries aparegudes a El Jueves.

La seva obra també s’ha pogut gaudir en format d’exposició. Malauradament, un dels danys col·laterals de la pandèmia va ser el tancament de l’exposició que li dedicava el Museu Abelló de Mollet del Vallès. Ara, però, amb la reobertura de l’equipament encara se’n pot gaudir, amb el títol L’humor amable. S’hi exposa material inèdit i curiositats com ara obres primerenques. És a la seva ciutat adoptiva, Mollet, on avui se celebrarà a les cinc de la tarda el funeral de comiat, a l’església de Sant Vicent.

Fer ha estat reconegut en diverses ocasions. A més de rebre el Gat Perich, li va ser concedida la Creu de Sant Jordi.