La punteria de Winnipeg és molt fina. Com una punta de llapis acabat d’afilar. Reconstrueix cronològicament la novel·la gràfica homònima, d’un pare i una filla que fugen a l’exili de les tropes franquistes, passen per Argelers, Elna i desembarquen, finalment a Xile. La Jarra azul ja va fer una obra similar fa uns anys sobre els nens de Morelia. També els elements, exposats al prosceni, tenien un punt de ritual. Ara, pocs elements esclaten visualment en fer metàfora del patiment dels exiliats. Sota la direcció de Norbert Martínez (Llibert), es commou amb les formes del cinema live i amb les presentacions a públic en primera persona de diferents testimonis, aconseguint atrapar tant per la forma com pel fons (la responsabilitat de tothom, avui, encara seria agrair la generositat del govern xilè amb un Salvador Allende, llavors, ministre de sanitat). Si a Los niños de Morelia el repartiment era immens, ara són només quatre actors. Però arriben a un col·lapse de veus similar, gràcies a senzills jocs de llop d’àudio i extremant l’ús del micro.

Les projeccions són com els primers plans de les vinyetes de Laura Martel. És una fórmula que porta unes imatges poètiques precioses però sobretot també narratives i emocionals (com el vaixell transformat en una ploma de Pablo Neruda dins d’un got ple d’aigua i amb la sorra d’Argelers de suport). Amb molt poc i en un espai estàtic (tot i que sí que hi ha continus desplaçaments dels actors interpretant diferents personatges i localitzacions).

Si hi ha un altre element que basteix l’estructura dramatúrgica és el seu fil musical de temes de trinxera però també de rereguarda, interpretat a cappella pels personatges, entre valents i melancòlics. En aquest sentit, les veus d’Edu Tudela, Martí Salvat (habitual de Projecte ingenu que també treballen sovint la veu), Laura Maria González i Laia Alberch permeten un repertori molt ampli de cançons Winnipeg commou l’ànima i convida a sentir-se una persona lliure que recorda. El drama dels exiliats itambé la proesa de Neruda.