L'òpera va ser una preocupació constant en la carrera de Prokófiev, tot i que la difusió d'aquest capítol de la seva producció ha estat en general limitada. Els últims anys diversos coliseus s'han fixat en El jugador, primera obra mestra del compositor rus en el gènere, àcida adaptació de la novel·la de Dostoievski en què pul·lulen un seguit de personatges obsedits pel joc, amb cap dels quals és possible sentir un bri de simpatia, sensació que la música abrasiva de Prokófiev du a l'extrem. Com un oportú complement d'una altra òpera ludòpata, La dama de piques, el Liceu presenta per primer cop El jugador, encara que el format concert devalua l'eficàcia d'una partitura poc propensa a esplaiar les veus i anul·la una dramatúrgia fèrria, sobretot en la fulgurant escena de la ruleta, amb els personatges al fons de l'escenari.

L'opció d'Aleksandr Anissimov va ser lògica donada l'escassa experiència local en l'univers líric de Prokófiev: garantir la llegibilitat del discurs sacrificant el vertigen expressiu de l'obra, però la seva batuta va ser incapaç de garantir el perfecte assemblatge d'una convidada OBC, amb massa moments de disjunció rítmica. Traspassat Misha Didyk a l'obra de Txaikovski, Mikhail Vakua va ascendir d'una minúscula intervenció al protagonista, Aleksei, servit amb una veu amb la resistència i capacitat de penetració adequades per a un paper ingrat. Olga Guryakova va ser una Polina d'altiva suficiència, Vladimir Ognovenko va brodar la fàtua petulància del General, Stephan Rügamer va ser un sibil·lí Marqués i Elena Obraztsova una Àvia de desfermat histrionisme.
La propera òpera de
Prokófiev, escenificada,
si us plau.