Diu la parella sarcàstica de Los Modernos que Graham Bell (o Meucci, tant se val) no va inventar un telèfon, sinó que en va inventar dos. Amb un sol aparell seria impossible la comunicació. El teatre, ofici d’artesans, sempre ha preferit la conversa presencial, sense aparells que ampliïn la quarta paret entre públic i actors. La situació actual ha obligat a experimentar amb formats a A Distància. El Temporada Alta n’ha desplegat un ampli mostrari i, per a sorpresa del mateix actor Ivan Benet, ha comprovat que, tot i la raresa de l’emissor, que no sap si hi ha algú realment a l’altra banda del fil, el receptor es commou. Eureka!

La prova de dimecres passat de la versió Informe per a una acadèmia va ser tan satisfactòria que n’han programat una altra sessió. Certament, veure aquest primat expressar-se educadament i percebre que la paraula no el feia lliure va commoure. Benet, sol, a casa, parlava a la càmera de l’ordinador. El personatge, en canvi, revivia i dialogava amb els mariners que el van ferir i apartar de la selva. En el mirall escrivia el que seria el seu primer so. També atrapa la interpretació de Cristina Plazas a En mis manos. El que ve a ser una adaptació de Marilia Samper de La veu humana mostra com la dependència de la dona es manté a la de l’amant que l’ha abandonat, definitivament. Després de cinc anys de flirteigs i enganys. El migmetratge ensenya l’artifici en l’arrencada amb tots els tècnics voltant l’actriu i personatge alhora i li dona la clau de metateatralitat. Plazas fa una interlocució amb un amant (probablement amb el mòbil apagat molta estona) però mirant a la càmera com qui dialoga mentre es mira al mirall, entre despreocupadament i patint per les ulleres que queden impreses al rostre després de dies de mal dormir. Jordi Coromina (Vaig tenir una Cayenne) assumeix la seva situació de nou pobre en una cabana a tocar dels trens de Rodalies. Una cabra i la salutació d’una dona és l’únic que l’acompanya i els haikus que li recomana que escrigui l’assistenta social. Ramon Madaula, mordaç en les comèdies, ensenya la part més fosca d’un perdedor que només manté el Rolex d’or com a salvavides per a la dignitat. La cabra no li contesta ni reacciona amb res, per molt que ell li implori. La peça manté un format cronològic amb algunes el·lipsis temporals. Però descarta fer flashbacks cinematogràfics que permetrien entendre el perquè de la seva situació. En realitat, no cal. Com els haikus, només prova de narrar el que contempla.

A Distància de Temporada Alta també ha proposat altres formats. Per exemple, Francesc Cuéllar va propiciar quasi cites a cegues la setmana passada. En realitat, brindava l’oportunitat de conversar amb una persona desconeguda, sense més conseqüència que compartir mitja hora de vida. Sabent que mai més es tornaran veure, possiblement, i que es pot ser més franc i directe que en una relació convencional de bar, o de feina. Els receptors aculen i, aparentment, es disposen a explicar-se o a escoltar en funció de l’oient. Des de l’honestedat i amb la curiositat de descobrir un personatge, les raons per les quals algú s’expressa d’una determinada manera, sense voler tampoc fer cap psicoanàlisi. Divendres CaboSanRoque jugarà a viure un thriller amb un àudio que s’haurà d’escoltar dins d’un súper. Les accions a distància interpel·len. Tot i això, cal batallar pel retorn als teatres a partir del 14 de novembre. I deixar el telèfon per quan se’n tingui ganes, no com a únic mitjà.