El despertar de Tàrraco

Tàrraco va entrar a l’olimp del patrimoni mundial, ara fa vint anys, com “un testimoni sense paral·lel” del món antic. Al Tarragonès, i sobretot a Tarragona, on es concentren la major part dels quinze monuments, l’aniversari de la inscripció en la llista màxima de les herències culturals de la Unesco té dues cares: la de la justa celebració d’un reconeixement fruit d’anys de lluita i la d’una anàlisi crítica de les accions que s’han fet per conservar i per difondre el conjunt arqueològic. Dues dècades després, hi ha consens a concloure que no s’ha tret tot el potencial que té Tàrraco.

“Diguem-ho clar: el patrimoni de Tàrraco no ha estat prou cuidat”, sosté Hermán Pinedo, conseller de Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona. Què ha fallat? “Que no hem anat tots a l’una”, un tots que implica un gran nombre de propietaris de les ruïnes. Per Pinedo, “urgeix un canvi de paradigma en la gestió. S’ha de constituir un ens que aglutini totes les administracions –Ajuntament, Generalitat i Estat–, però amb una taula de treball purament tècnica, científica, educativa i ciutadana, per planificar a llarg termini”, rebla.

Pinedo valora que, els últims temps, el marc mental ha fet un clec per corregir la política patrimonial de vol gallinaci, “la de posar pedaços”. A finals del 2019, Ajuntament i Generalitat van crear una comissió mixta que ja ha activat dos acords que han marcat un punt d’inflexió. Un ha resolt que cada administració aportarà, aquest i els pròxims tres anys, 100.000 euros per a conservació; en total, doncs, 800.000 euros. L’altre acord és una inversió de 250.000 euros a les muralles, en un dels trams més vulnerables, el que va del portal del Roser fins al fortí Negre. Aquestes obres estan en tràmits d’adjudicar-se i la previsió més optimista és que comencin el primer semestre de l’any que ve.

El quilòmetre i mig de muralla, el vestigi més antic, del segle III aC, és un dels maldecaps recurrents, pel risc de col·lapse que hi ha en diversos sectors. Ajuntament i Generalitat van aprovar un pla director, el 2016, per afrontar els reptes conjuntament. I amb un esperit previsor ara s’ha posat fil a l’agulla d’un projecte pilot de monitorització que es posarà en marxa ben aviat. “Ens permetrà detectar a l’instant la més petita esquerda i fer-hi front ràpidament per evitar els despreniments de pedra”, remarca Pinedo.

Però hi ha altres punts calents. Com ara el circ. La polèmica grada de fusta que s’hi va construir fa quatre anys, a la plaça dels Sedassos, va acabar en una denúncia ciutadana a la Unesco, que va enviar una comissió d’experts a inspeccionar aquest i altres recintes en el punt de mira. L’informe que van redactar va recollir deficiències estructurals diverses i una falta de manteniment generalitzat del patrimoni tarragoní.

“La intervenció al circ és un exemple que el problema no ha estat només la falta de finançament, sinó a què s’han destinat els diners. Es van invertir 240.000 euros en una grada que no s’ha utilitzat mai. Van quedar penjats uns treballs d’ajustament que aquest desembre farem. A principi d’any, l’obrirem. No m’agrada gens la grada, però com a mínim l’hem de provar. Si no funciona, la traurem”, avança Pinedo.

L’amfiteatre, tancat

“Si aquests 240.000 euros s’haguessin posat a l’amfiteatre, una prioritat sense discussió, no l’hauríem hagut de tancar.” El consistori va passar el baldó, el setembre del 2019, a la icona de Tàrraco perquè no era segura per als visitants. Al juny, es va culminar una primera fase de reforç de les escales del Miracle. Al gener, s’executarà la segona fase a les grades excavades a la roca. I la tercera fase s’ocuparà de l’accés a l’arena, amb la idea que els visitants la puguin tornar a trepitjar a l’estiu.

Però hi ha més punts dèbils, a part de la conservació. La divulgació és l’altra gran assignatura pendent, cosa que també va assenyalar la delegació de la Unesco. “Tàrraco s’explica molt malament. És inadmissible que la informació que donem al visitant sigui tan pobre. El relat de Tàrraco està per fer”, admet Pinedo, que ha engegat un procés per pensar-lo i que es traduirà en un projecte de senyalització i de museïtzació “de tot Tarragona, no només dels espais tancats”. “El concepte clau ha de ser el d’un gran museu a l’aire lliure.” Si res no ho frena, aquesta nova forma de projectar la grandesa de Tàrraco s’estrenarà a l’estiu o a la tardor.

L’ens gestor que reclama Pinedo és exactament el que la Unesco exigeix a tots els patrimonis amb valors universals des del primer moment que els inclou en la seva selecta llista. Vint anys després, Tàrraco continua sense tenir-lo. Ara, s’ha obert un bri d’esperança. El subdirector general de Patrimoni de la Generalitat, Jordi Domeque, explica que es formularà dins d’un pla de gestió de Tàrraco que estarà elaborat a principi de l’any que ve. En realitat, aquest document ja va ser redactat el 2013, però “no es va implementar mai”: “Ara, l’hem recuperat i estem en procés de revisar-lo”.

Domeque avisa que aquest futur òrgan no podrà tenir, en cap cas, personalitat jurídica pròpia, com seria un consorci, “perquè la llei no ho permet”, però sí que, en forma de conveni, podria forjar uns mínims de cooperació entre tots els titulars de les restes que, administracions públiques a part, també són l’Arquebisbat i particulars.

“La Generalitat no s’ha desentès mai de Tàrraco. Però és veritat que les col·laboracions han tingut alts i baixos, que hi ha hagut períodes letàrgics, però ara s’han intensificat i ajudaran a recuperar terreny perdut”, raona Domeque, que no creu que s’hagin de donar falses alarmes. “Tàrraco és un jaciment ben conservat, tot i el lògic desgast de vint segles. Que pot donar molta més lluentor de la que ja té? Sí.”

“Si Barcelona el 1992 va descobrir que tenia platges, a Tarragona, el 2000, va passar una cosa semblant amb les restes romanes. El país va saber que existien i els tarragonins van agafar consciència del seu valor”, raona l’historiador de l’art Damià Amorós, el delegat a Tarragona de l’Associació de Museòlegs. I el ciutadà ha fet un pas més. “Atesa la desídia política, els veïns de Tarragona s’han empoderat i han agafat el timó de la dignificació del patrimoni. Hi ha una massa crítica que empeny amb força”, subratlla Amorós. Els fronts de conservació són “múltiples, inabastables en un horitzó proper”, però confia que hi haurà un gir amb la nova entesa entre administracions, “el remar junts que tant s’ha trobat a faltar”. Un dels miralls en què, entén ell, més bé es veu reflectida la Tarragona d’avui quan mira la Tarragona romana és el festival de recreació històrica Tàrraco Viva, “la gran eina de difusió popular d’aquest llegat”.

“El 2000, vam aconseguir una gran fita, però el balanç és agredolç. Tant en temes de protecció com de difusió hi ha hagut un adormiment. La Tàrraco a què aspiràvem s’ha quedat a mig camí. No s’ha assolit el que era desitjable”, apunta Joan-Vianney Maria Arbeloa, president de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, una entitat amb més de 175 anys d’història. A parer seu, sense una “visió integral no es podran aplicar actuacions coherents i homogènies; la descoordinació i la manca de criteris comuns han jugat en contra”. Celebra que hagin començat a aflorar noves dinàmiques. “Tàrraco és un jaciment complex perquè és viu; coexisteix amb la ciutat actual. Crec que, políticament, s’ha acabat entenent que la societat no pot quedar apartada de les decisions, que hi ha de participar activament des del primer moment, no quan els projectes ja estan dats i beneïts.”

“El que hauríem d’avaluar és com estàvem fa 20 anys i com estem ara”, diu Mònica Borrell, al capdavant del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), molesta amb les visions pessimistes que esquiven “tot el que sí s’ha aconseguit i en tots els àmbits”. Per exemple, en recerca: “S’ha avançat molt en el coneixement de la ciutat.”

El MNAT, amb les seves impressionants col·leccions, és un element fonamental per comprendre aquesta herència cultural. La seu de la plaça del Rei s’està remodelant i la reobertura està programada per a finals del 2022. Mentrestant, el museu ocupa provisionalment el tinglado 4 del moll de la Costa. “El nou MNAT serà un revulsiu, amb una museografia actualitzada”, remarca Borrell.

Aquest museu també gestiona el teatre romà, un recinte maleït durant dècades per llargs litigis de la seva propietat. A partir de la primera dècada dels 2000, es van iniciar els treballs per restituir-lo, no exempta tampoc de controvèrsia. La instal·lació d’una estructura de ferro que simula l’antiga grada va rebre tota mena de desqualificacions, sobretot a partir del moment que va deixar taques d’òxid al sòl. “Ni són irreversibles ni han malmès el patrimoni”, puntualitza Borrell, dolguda per una polèmica mediatitzada que tapa tota l’empresa d’ordenació i de recuperació que s’ha fet del teatre i del seu entorn, un projecte encara en curs.

“El patrimoni és una marató. I el que demana és un full de ruta clar i inversions sostingudes per poder-lo complir. Que Tàrraco necessita més recursos, econòmics i personals? És clar que sí”, hi afegeix.

El salt internacional

L’arqueòleg Joan Menchón, cap tècnic de Patrimoni Històric de l’Ajuntament de Tarragona, també es nega a caure en els discursos derrotistes. “Estem seguint un cicle. Als anys vuitanta, estàvem a la pubertat; el 2000, vam entrar a la majoria d’edat, i l’etapa actual és la de l’experiència”, apunta. I il·lustra aquest salt amb la posició internacional que tenen actualment tant el jaciment de Tàrraco com el col·lectiu local de professionals de l’arqueologia, respectats arreu. “També som una referència en l’ús pioner a tot l’Estat de la tecnologia aplicada al patrimoni”, anota. “Menystenir tota la feina feta no és just. El que passa és que segurament no hem sabut transmetre-la bé. Ens ha faltat explicar-nos”, conclou.