Dickens, el Nadal i les ciutats

El Nadal també l’associo a Charles Dickens. De manera òbvia, pel cèlebre conte en què, la nit de Nadal, l’avar i egoista Mr. Scrooge rep la visita d’uns fantasmes que faran canviar-lo d’actitud. No és que hagi rellegit el seu A Christmas Carol, sinó que, en arribar les festes, vaig sentir el desig de llegir-lo amb l’esquer de l’edició recent de dos llibres seus en català. És així que, des del dia de Nadal fins a Cap d’Any, he devorat les 600 pàgines d’Història de dues ciutats, en l’edició de Club Editor, i he gaudit molt de Postals d’Itàlia, crònica d’un viatge realitzat per Dickens entre l’estiu del 1844 i el del 1845. Aquest llibre, inèdit fins ara en català, l’ha publicat L’Avenç (que, per cert, va recuperar fa cinc anys la versió de Jordi Arbonès d’Història de dues ciutats) amb una traducció del seu director, Josep Maria Muñoz, que, a més, n’ha fet una edició extraordinària amb unes precises notes de context o amb els referents literaris amb què juga Dickens.

Com és sabut, Història de dues ciutats transcorre entre Londres i París durant els anys previs a la Revolució Francesa i durant part d’aquesta, sobretot als temps de la Convenció jacobina: a l’entorn d’uns personatges de diverses classes socials, Dickens fa present els abusos de poder i la crueltat dels jerarques de l’Ancien Régime, però també el terror exercit pel nou règim. No només hi ha dues ciutats, sinó que, cosa que resulta apassionant, s’articula entorn de diverses dualitats, parelles i dobles. La novel·la és una apoteosi de la narrativa que enganxa amb intrigues i els seus enigmes, la informació amagada i gradualment revelada i tota mena d’argúcies. A l’edició de Club Editor, hi ha una nota en què s’explica que la traductora, Núria Sales, és la mare de l’editora, Maria Bohigas, la filla de la qual, Aina Bonet, ha dibuixat les meravelloses caplletres que enceten cada capítol. Però no només s’hi explica que és un “llibre familiar”, sinó també que la traducció, que estava desada en un calaix, primer va ser publicada, durant el confinament, a la web de l’editorial per entregues, tal com va fer-ho originalment Dickens, que d’aquesta manera, diu la nota, s’hauria avançat a Netflix. És una manera de fer-se entendre, però Netflix no ha inventat la serialitat televisiva, que, per cert i com part de la narrativa cinematogràfica, s’inspira en les formes novel·lesques. I una altra cosa: m’ha enganxat més aquesta novel·la que la majoria de les sèries.

Després de devorar Història de dues ciutats, he assaborit Postals d’Itàlia com una delícia sense tampoc fer-ne una lectura reposada perquè, encara que hi prevalgui la descripció de les coses, les gents i els paisatges observats, Dickens hi manté un entusiasme narratiu que arrossega. Amb la seva família, va instal·lar-se a Gènova, però no va parar de viatjar per diverses ciutats italianes admirant-ne la bellesa, però també apuntant-ne sovint l’estat ruïnós i, insistint-hi, la brutícia. Sense arribar a l’estasi d’un Stendhal, no deixa de donar compte de les experiències estètiques, sigui evocant Venècia com una ciutat somiada, acordant la visió de la Verona real a la imaginada amb Romeu i Julieta i, entre tant més, meravellant-se davant del Vesuvi a Nàpols. Fa molta atenció al brogit de la vida als carrers, però també parla de monuments i d’obres d’art, malgrat que digui que ho farà poc perquè és conscient que ja aleshores no hi havia en tot Itàlia cap pintura o estàtua cèlebre que no pogués “ser enterrada sota una muntanya de paper imprès dedicat a comentar-la”. Només un detall respecte d’aquest llibre ple d’ironia que es correspon amb la il·lustració d’aquest article: els gegants pintats per Giulio Romano al Palazzo Te, de Màntua, “són tan inconcebiblement lletjos i grotescos que és sorprenent que cap home pugui haver imaginat criatures com aquestes”.