A Bonaventura Ansón (Tossa de Mar, 1945 - Girona, 2021) hi ha dues coses que el van marcar a la vida. Inquiet i amb unes aptituds innates per expressar-se mitjançant el dibuix i la pintura, la primera va ser ja de ben jove, quan freqüentava dia sí dia també el Museu de Tossa per admirar la finestra blava d’El violinista celest de Marc Chagall, pintada el 1934 en una de les visites de l’artista rus a la vila, que va anomenar “paradís blau”. Com el mateix artista va confessar anys més tard: “Per ell m’arribaren de molt jove les primeres preocupacions, les primeres incògnites de l’apassionant món de l’art.”

La segona, l’amor pel mar i el Mediterrani, inculcat de manera intangible pel seu estimat avi pescador, com va deixar escrit en el seu llibre autobiogràfic Amb gust de sal (2016). Un “avi excepcional, un home savi, molt savi”, que també li va oferir lliçons de llibertat, mentre el portava amb la barca mar endins, lluny de l’internat on estudiava.

Potser per això, encara que va estudiar arquitectura per voluntat dels seus pares, aquell jove Ansón no va trigar gens ni mica a decantar-se de ple per la pràctica artística i va demostrar des de sempre un gran domini amb el pinzell, però també una alta capacitat per empeltar-se de qualsevol altra disciplina.

És així com, després d’estudis i estades a l’estranger –sobretot al centre Les Fusains de París (1977-79) i a Carrara (Itàlia), on es va iniciar en l’escultura en marbre–, ens trobarem amb l’Ansón gravador; el dibuixant; l’aquarel·lista; el pintor a l’oli, a l’acrílic o a la tècnica mixta; el dissenyador; l’escultor de ferro forjat, de marbre, de pedra, de fusta, de ferro fos o de metacrilat; el ceramista investigador, i el creador d’instal·lacions. Un artista multifacètic que ja als seus primers anys va exposar individualment a Barcelona i a Madrid, i no va trigar a guanyar premis.

Una part important de la seva obra escultòrica, adquirida per institucions diverses –entre d’altres, la Fundació Vila Casas–, ha estat destinada als espais públics. Entre les retrospectives, destaca la de l’any 2006, titulada Sota la pell del blau, que inclou pintura i escultura, a la galeria Carme Taché, i totes les que s’han fet a la Fundació Valvi de Girona, amb la qual l’artista s’havia sentit a gust en la seva etapa de maduresa.

Sèries com Ampolles buides, Primeres armes, Núvols, Murs, Laberints i reixes, Corcs... evoquen aquella Mediterrània present, i totes estableixen lligams directament relacionats amb experiències viscudes, etapes íntimes, moments en què l’autor no s’ha volgut refugiar en l’oblit. Actualment, estava ultimant les seves memòries i A plein art, un projecte personal obert a totes les disciplines amb l’artista banyolí Jaume Geli i la directora de la Valvi, Maguí Noguer, que quan es porti a terme ja serà per retre-li homenatge arran d’una mort que no deixa de ser sobtada tot i patir una llarga malaltia.