“L’art té moltíssimes regles, però no n’hi ha cap que sigui obligatòria.” L’artista Martí Anson (Mataró, 1967) s’aferra a aquesta frase del poeta Enric Casasses per explicar o, millor dit, per no haver d’explicar el projecte que ha concebut per al centre d’art de la Fabra i Coats, Una exposició de debò, en què ha privilegiat el factor sorpresa, l’humor i l’absurd per dessacralitzar tot el que té a veure amb el món de l’art. L’exposició està per fer, i ni tan sols la farà ell, almenys no com a autor únic. El seu rol serà el “d’incitador”. A partir d’avui, i durant els pròxims tres mesos, s’anirà construint amb moltes mans i idees imprevistes: les dels seus alumnes de belles arts i les de tothom que senti que hi pot aportar alguna cosa.

La matèria primera són uns llistons de fusta amb els quals Anson i els seus col·laboradors ja han esbossat a les sales del centre d’art unes estructures primigènies, intencionadament matusseres i inservibles, de grans dimensions. No han dissenyat cap plànol previ: “són com els dibuixos que fan els nens intuïtivament”. La més invasiva és l’esquelet d’un trampolí de dotze metres que han anat alçant a cada planta de l’edifici. A la de peu de carrer han muntat una piscina (plena d’aigua) a tocar dels finestrals dels quals Anson ha fet treure les cortines que el protocol de les institucions artístiques fa posar per protegir les obres d’art. Són justament aquestes barreres físiques, psicològiques i emocionals amb l’exterior el que ell vol tirar a terra.

“El museu està ple de normes”, la majoria de les quals sí que tenen la condició d’obligatòries, i xoquen frontalment amb la llibertat de la creació artística, raona la directora de la Fabra i Coats, Joana Hurtado, que veu en aquest projecte una oportunitat de qüestionar-les amb el repte de cercar altres maneres d’acostar l’art contemporani al ciutadà. Tot d’una involucrant-lo en el seu procés sense obsedir-se en el resultat. I a recer d’això cedint-li autoritat per decidir col·legiadament els significats. “En aquesta exposició no hi ha res tancat ni definit. No s’hi ve a contemplar res. L’exposició són les coses que hi passaran, incertes com ho és la vida”, explica Hurtado, conscient que hi ha normes que no es podran evitar i d’altres que els espectadors que alhora seran artistes hauran de negociar amb la institució. Que és el mateix que ha hagut de fet Anson. Per exemple, la seva idea inicial era que el seu nom no constés enlloc. Finalment han pactat que hi surti però diluït en una llista de crèdits múltiple; de moment és un espai en blanc que s’anirà omplint a mesura que es vagin concretant els participants.

“No hem planificat absolutament res. Tot es regirà per la improvisació”, insisteix Anson. A peu d’obra, no hi serà tots els dies. I quan hi sigui tampoc donarà indicacions a ningú. “Els museus tenen el mal costum de voler-ho explicar tot per tenir el control dels sentits de les obres. Aquí no expliquem res perquè no hi ha res a explicar, si més no en una única direcció.”

L’art és una matèria viva. Aquest és el missatge d’Una exposició de debò i també de l’altre projecte que estrena avui la Fabra i Coats coincidint, per cert, amb el seu primer aniversari: The late estate Broomberg & Chanarin, dedicat a aquesta parella artística (Adam Broomberg i Oliver Chanarin) que just s’acaba de separar. En lloc de fer-los una retrospectiva convencional, Hurtado els va proposar una exposició que, com la d’Anson, serà un procés de descoberta del seu llegat. Dos dies abans que el Regne Unit tanqués les fronteres amb la Unió Europea, un camió de tretze metres va sortir de Londres en direcció a Barcelona amb desenes de caixes que contenien l’arxiu en brut d’aquest duet d’artistes que rastregen els usos polítics de les imatges. La Fabra i Coats ha contractat una arxivera (amb tota la paperassa burocràtica que comporta, una altra norma que s’ha hagut de trampejar) que anirà catalogant i ressuscitant aquests materials en una de les sales d’exposició; és a dir, a la vista del públic. A mesura que vagin emergint, s’aniran penjant a les parets. Cada quinze dies hi haurà una exposició diferent. L’art, com la vida, no és estàtic.