“El món de la cultura és capitalista i patriarcal de manera majoritària”

Econòmica i de visi­bi­li­tat. Sense obli­dar la con­ci­li­ació. Entre el 2011 i el 2015, només un 14% de les expo­si­ci­ons als cen­tres d’art de Bar­ce­lona van ser fetes per dones en exclu­si­vi­tat (homes, un 49%). Sem­bla que esti­guem obli­ga­des a fer un dis­curs femi­nista o de cura, que el que ens toca és par­lar del món pri­vat, del que per­tany a les dones des d’una visió patri­ar­cal. Hauríem de tenir lli­ber­tat de presència en tots els àmbits, arqui­tec­tura, ciència, polítiques... És a dir, una presència inter­sec­to­rial.

N’he patit alguns. Als anys noranta, un col·lec­ci­o­nista se’m va insi­nuar de manera evi­dent i el vaig rebut­jar. El resul­tat va ser que mai més em va com­prar cap obra. Des de lla­vors, si he de rebre alguna visita pro­fes­si­o­nal, pro­curo estar acom­pa­nyada.

Pri­mer cal­dria, sobre­tot, aug­men­tar el pres­su­post en cul­tura, que sem­pre és dels més bai­xos res­pecte els altres sec­tors. El 2019, la Gene­ra­li­tat hi va des­ti­nar un 0,8%! Sense pres­su­pos­tos no es poden fer polítiques públi­ques. Hem de recla­mar el 2% del pres­su­post. S’hau­rien de revi­sar les quo­tes en les col·lec­ci­ons i no jus­ti­fi­car-les només amb l’obra de dones estran­ge­res sinó també locals. Les quo­tes són necessàries: està demos­trat que no pel fet que hi hagi una dona a la direcció d’una ins­ti­tució automàtica­ment hi ha més visi­bi­li­tat de dones artis­tes. També s’hau­ria de cor­re­gir el sis­tema d’ajuts ins­ti­tu­ci­o­nals que dei­xen fora les dones a par­tir dels 40 anys. La pausa que repre­senta la mater­ni­tat, la cura fami­liar o la depressió neces­sita amb urgència rebre suport per poder repren­dre l’acti­vi­tat a par­tir de certa edat. Les polítiques públi­ques s’hau­rien de pre­o­cu­par per l’herència del conei­xe­ment de les dones. No hau­rien de ser només les dones les que facin aquesta tasca, ja que és un valor uni­ver­sal.

El món de la cul­tura repre­senta per­fec­ta­ment la soci­e­tat en què vivim. No crec que sigui pro­gres­sista: és capi­ta­lista i patri­ar­cal de manera majo­ritària. Per desgràcia, som a anys llum d’enten­dre que la cul­tura ens fa lliu­res.