Llibres

Olga Xirinacs

Escriptora

“Cada llibre en català és un acte de resistència”

Sempre queda un llibre per llegir, una peça per tocar i, sobretot, demostrar més estimació

Olga Xiri­nacs va néixer a Tar­ra­gona avui fa 85 anys. Ho cele­bra amb el seu títol lite­rari que casu­al­ment en fa 85, el lli­bre de poe­mes Una bomba al jardí, publi­cat per Ston­berg, que es pre­senta avui a les 19 h al tea­tre Tar­ra­gona (Ram­bla Nova, 11).

A més d’haver estat pro­fes­sora de piano i de cre­ació literària, des del 2008 escriu un blog, i tot i que el 2009 va fer 355 entra­des, els dar­rers anys la mit­jana és d’un parell al mes, però sem­pre punyents i, és clar, ben escri­tes, eixam­plant l’anècdota per­so­nal fins a la uni­ver­sa­li­tat.

Admet que no li costa gaire tro­bar edi­to­rial per publi­car, però sí que li ha cos­tat ser traduïda. Tot i que mai ha estat de cap cape­lleta cul­tu­ral ha gua­nyat els pre­mis més impor­tants, com ara el Sant Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciu­tat de Palma, el Ramon Llull, el Car­les Riba... És una de les cinc úniques dones Mes­tra en Gai Saber pels Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi. Tot i que ella no se’n queixa, li falta el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes. I, també, una mica més de com­pa­nyia i que la salut sigui més benèvola amb ella... Sigui com sigui, feli­ci­tats!

85 anys de vida intensa, encara més d’algú amb sen­si­bi­li­tat literària i musi­cal, com és el seu cas, deu donar per a molt... Què li falta per fer, però?
Són 85 anys vis­cuts ple­na­ment, però això es veu només quan arri­bes a aquesta edat. Sem­pre queda alguna cosa per fer, un lli­bre per lle­gir, una peça per tocar i, sobre­tot, demos­trar l’esti­mació que pot­ser encara no ha estat prou mani­fes­tada.
Els lli­bres són com els fills i els autors se’ls solen esti­mar igual. Amb 85 ‘fills’ encara deu cos­tar més triar. Tot i això, reco­mani un lli­bre de poe­mes...
És difícil la res­posta quan hi ha tant per triar i tan esti­mat. De poe­mes reco­ma­na­ria El sol a les vinyes (Omi­cron). Va gua­nyar ja fa molts anys el premi Jaume Fer­ran, d’El Ciervo, amb el nom Els com­panys. És un acord amb Il Van­gelo, de Paso­lini, que va veure la figura de Jesús com ningú més l’ha retra­tada. Els com­panys, els del meu lli­bre, rela­ten com van veure Jesús i comen­ten els seus fets de prop, de la terra estant.
I un de nar­ra­tiva del que se senti orgu­llosa?
La tarda a Venècia (Columna), per la pin­tora del XVIII Rosalba Car­ri­era, femi­nista de pedra picada, pin­tora de reis i nobles, i pel seu auto­re­trat amb corona de llo­rer quan ja era vella i lletja. Una dona valenta.
I, final­ment, de lite­ra­tura infan­til i juve­nil, què en reco­mana?
Infan­til, El meu pare és capità (Edebé). Un fet real en un remol­ca­dor del port. I de juve­nil, El vol de Dràcula (Casals). Vaig des­co­brir una de les tom­bes de Dràcula a Mont-ral, pel camí de la Font Fresca. No sé si encara con­serva la ins­cripció, però sí que l’han explo­rat.
Vostè és un dels autors actu­als més llo­re­jats. Tot i això, hi ha algun premi o honor que li faria il·lusió i encara no té?
Els pre­mis em van començar a arri­bar aviat, quan ningú em conei­xia ni for­mava part de cap grup o cape­lla, com se sol dir. Encara no en soc de cap, i penso que això per­ju­dica. Gua­nyar era senyal que els diver­sos jurats valo­ra­ven l’obra, no pas la per­sona. I això m’asse­nya­lava el camí. Com que no els espe­rava, tots van ser molt ben rebuts, en espe­cial el de la crítica pel Sant Jordi, que em va arri­bar quan era en un hos­pi­tal de Dijon, lluny d’aquí.
Hi ha autors cata­lans vete­rans que es quei­xen que el mer­cat edi­to­rial actual els mar­gina. Vostè se sent així?
No em queixo. Agra­eixo a les edi­to­ri­als que m’han publi­cat i han cre­gut en la meva obra i els ho reco­nec. Fins ara ha estat pos­si­ble publi­car tot el que vaig fent. En prosa, estic molt con­tenta d’El rec (Cos­setània); la pandèmia va estron­car la seva difusió, però poc abans, al febrer a Rubí, la pre­sen­tació va ser apoteòsica.
I ara treu nou lli­bre de poe­mes, el seu títol 85è...
Sí, avui és un ani­ver­sari doble, pre­sen­tem el lli­bre de poe­mes Una bomba al jardí. Ara que es porta enviar bales i nava­lles per carta, jo envio la bomba en lli­bre... Havia de sor­tir un nou poe­mari en cas­tellà, a Madrid, quan hi va haver la pri­mera onada de la pandèmia. I també tinc el pro­jecte d’un àlbum amb con­tes mari­ners il·lus­trats.
També passa sovint que costa molt ser traduït, i això no només els vete­rans, i em fa l’efecte que, en aquest aspecte, no ha estat gaire ben trac­tada...
Ara que és moda que l’escrip­tor es pas­segi amb els seus tra­duc­tors per la Ram­bla de Bar­ce­lona, he de dir que cap edi­to­rial ni ins­ti­tució m’ha traduït mai a cap llen­gua estran­gera. Sí al cas­tellà, el premi Llull, Zona marítima. El Sant Jordi al cas­tellà va cos­tar molts anys. Final­ment, per gene­ro­si­tat de l’edi­to­rial Pagès de Lleida, va sor­tir Vir­gi­nia no ha muerto. Ja en dèiem “el lli­bre dels collons” [riu]. També tinc traduïts poe­mes al rus i a l’anglès.
El premi Sant Jordi, en què narra el final de la vida de Vir­gina Woolf, el té en anglès...
Sí, és l’única tra­ducció que tinc a l’anglès amb auto­ri­tat. Al meu cap una llosa, però me la vaig pagar jo. Un excel·lent tre­ball, molt ben estu­diat, acu­rat i con­ver­sat amb el tra­duc­tor, Howard Croll, gal·lès que viu a Figue­res. Em va cos­tar 700.000 pes­se­tes. A stone at my head. About the death of Vir­gi­nia Wolf. Ho vaig enviar a una edi­to­rial nord-ame­ri­cana, Aut­hor Cros­sing, que me’n va enviar deu exem­plars, ben edi­tats, i no n’he sabut mai més res. Penso que la pro­moció l’ha de fer l’edi­to­rial, una ins­ti­tució, pot­ser un agent lite­rari, cosa que mai m’ha pas­sat. És l’assig­na­tura pen­dent: sor­tir a l’estran­ger.
Parli’m una mica de l’últim poe­mari, ‘Una bomba al jardí’.
És curiós que grans dia­ris d’aquí des­pat­xin l’obra de l’última Nobel, Louise Glück, amb només dos adjec­tius, “hermètica i joan­ra­mo­ni­ana”, quan cer­ta­ment no és cap de les dues coses. Alguns tor­pe­des inte­ri­ors inten­ten, pot­ser de sem­pre, enfon­sar la poe­sia que s’escriu ara al país. O sigui, que fan malbé dues for­mes d’escriure. Una bomba al jardí conté refle­xi­ons sobre la vida. Real­ment els meus ger­mans i jo vam créixer amb una bomba gran al jardí de casa, perquè l’avi i el pare van ser dele­gats d’Unión Española de Explo­si­vos a Tar­ra­gona. Teníem accés al pol­vorí i la bomba la van por­tar al jardí com a curi­o­si­tat.
He lle­git que “no és un lli­bre d’enyo­ra­ments sinó d’actu­a­li­tats”. Com veu l’actu­a­li­tat?
Els recents estu­dis de psi­co­lo­gia, que rebut­ja­ven la nostàlgia com anco­ratge, ara l’accep­ten, des dels resul­tats de la pandèmia, com un lloc on repo­sar algun moment, on revi­si­tar o escal­far-se per tor­nar amb una certa ener­gia a la fre­dor social, a les ame­na­ces de cada dia, a les cla­mo­ro­ses injustícies que vivim en tots sen­tits.
Vostè sem­pre ha estat una gran defen­sora de la llen­gua...
Penso que la vida que vam viure en blanc i negre ara pren color amb les meves parau­les. Escriure en català ens va ser negat a diver­ses gene­ra­ci­ons, començant per la meva. Ni la paraula ni la història. Per això cada lli­bre en català, cada diari, cada con­versa, és un acte d’afir­mació i resistència. Llàstima que la política ens està fallant...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia