Festival al ralentí

La Mostra d’Igualada s’ha previst d’inici de recuperació de la pandèmia, de baixa intensitat. Divendres, molts espectacles coincidien en trams horaris per impedir fer un llarg enfilall d’espectacles. Sí que es va poder fer dissabte, amb una programació molt més àmplia, amatent que la població d’Igualada (segurament de les que més s’estimen el festival de tots els estratègics) trobés plaça. La providència va fer que l’aforament s’hagués ampliat al 70%, just abans d’obrir la taquilla al públic. L’arrencada al ralentí, escampant funcions pel mapa i garantint les mesures Covid, no ha impedit que la Mostra hagi ajuntat les millors produccions de dos anys (l’any passat es va haver d’anul·lar). Que un cartell es doni calmadament no vol pas dir que no tingui veritables tenors en el repartiment.

Divendres, que la multipremiada Camí a l’escola es representava a Vilanova del Camí, hi van haver dues peces amb la cultura urbana com a detonant per als joves. Lázaro és un enginyós treball que permet imaginar el Lazarillo traspassat al segle XXI. Ara és un espavilat supervivent que en comptes de menjar-se els raïm de dos en dos, és un pispa de telèfons mòbils en una acció que defineix com “exercici bàsic de defensa personal”. Simpàtic fora de la llei. Del vers entortolligat passa al rap i de les curses per evitar la patacada del bastó del cec, a ballar hiphop i fer de bebop com qui escenifica una fugida. A Igualada s’ha presentat en versió breu, però la connexió directa permetia contactar sense forçar res, i hauria pogut desenvolupar-lo (sempre amb les bases d’un DJ col·lega a l’escenari) l’estona que volgués. Algun però aixeca Container. El treball té bons girs, amb un element de molts recursos (que millor no desvelar)i combina l’acció directa amb la interacció a través dels mòbils. Un joc interactiu hàbil que és el que més celebra el públic jove. Però la seva intenció de traspassar la mala llet del jovent en un espectacle en forma de catarsi es queda en una intervenció que violenta el públic però no fa comunió de gaire res. Ben diferent va ser el treball de teatre de l’oprimit de Nus Cooperativa, 1000 likes: no calia que la veu en off els sermonegés enumerant el seu odi; ells mateixos l’expressaven des d’un grup de Whatsapp creat per a l’ocasió.

Per acabar cal citar dos treballs de matís (d’alta intensitat, però amb un món sonor quasi inexistent). Fragile 2.0 és una invitació a un viatge delicat, íntim, volàtil i alhora incert. LaBú Teatre proposa una dansa suggeridora i vistosa amb un fil de narrativitat. Té moments preciosos, com l’arrencada en què dos globus construeixen una coreografia etèria amb els ventiladors que els envolten. De seguida, els actors hi juguen i, fent paret del vent, fan modificar la trajectòria dels globus. Evoca un món on dos personatges apareixen, com caiguts del cel. La peça, delicada, és una invitació a imaginar, com si fos la interpretació d’un somni. Finalment, Normalmente o viceversa fa poesia còmica amb un moviment precís i un univers surrealista. La imaginació sintonitza allà on l’espectador actiu enfoqui. La velocitat no importa.