L’era de l’algoritme
Adrià Pujol i Cruells torna a recrear una història bíblica a ‘Els llocs on ha dormit Jonàs’, en què fa un recorregut reivindicatiu per la història dels videojocs
Poc o molt, tots estem sotmesos al control de l’algoritme que s’alimenta de les dades que li proporcionem de manera inconscient i que, d’aquesta manera, sap què ens agrada i què no. I les marques comercials, gràcies a aquesta informació, ens envien uns cants de sirena molt precisos. I els poders, a l’ombra o al sol, obtenen un domini més ampli i gruixut.
D’això i de molts més temes en parla Adrià Pujol i Cruells (Begur, 1974) a la seva darrera novel·la, Els llocs on ha dormit Jonàs (Empúries), que surt demà a la venda. Tot i que definir la vintena de títols que ha publicat aquest antropòleg i traductor és complicat, perquè sovint beu de la hibridació de gèneres –el gènere dominant en un futur immediat–, aquesta és de les novel·les escrites dins d’uns paràmetres més formals. L’anterior va ser Míster Folch, publicada també a Empúries el 2019.
“Estic fent novel·les de tall bíblic perquè, culturalment, a Occident tenim el cap ordenat així. Míster Folch comença la casa pels fonaments, i és Déu. Ara toca Jonàs, que és una paràbola del paio que es passa tres dies dins d’una balena i Déu l’envia a renyar els de la ciutat de Nínive que estan descontrolats. I Jonàs, què fa? Diu que passa, que hi vagi Déu. Que Déu és massa benèvol amb els habitants de Nínive i que ell els renyaria el doble. I opta per amagar-se”, explica Pujol, advertint que farà més novel·les “seguint la línia bíblica”.
Llegint la seva novel·la, en què acompanyem un programador de jocs d’ordinador de mitjana edat en una certa davallada als inferns, ens adonem que la cultura de l’algoritme és inevitable. “Ha vingut per quedar-se. Perquè fins i tot el típic informadet que diu que no l’afecta va amb el mòbil a la mà i, per tant, no és que l’afecti o no l’afecti, és que ja hi és. Però jo no en faria un drama, d’això.” L’algoritme és com el Déu bíblic. “Sí, ell et mena i tu no li pots preguntar per què. Ho sap tot, et diu què has de fer i què no has de fer”, hi afegeix.
Les dues novel·les són molt diferents, però tenen punts en comú, com les relacions paternofilials. “A totes les novel·les sempre et trobes que el protagonista té un problema amb el pare o amb la mare, i Jonàs també té un problema amb el seu pare, però el seu pare és Déu, l’algoritme. Vaig afegint capes per amagar-ho, però és la paràbola bíblica.” “Jonàs rep una herència cultural, l’algoritme li diu què ha de fer i ell va a la contra, però no se’n surt. A més, si Míster Folch era un personatge bo, Jonàs és mentider, hipòcrita, rabiós, és addicte a guanyar i per això no sap perdre... I tot això m’anava molt bé per parlar d’aquest home de cap als cinquanta anys que corre per Occident, que li van segant l’herba sota els peus, discursivament, matriarcalment, que no sap on fotre’s per que ja no té lloc al món”, detalla Pujol.
Un tema troncal és la història dels videojocs, que es va desgranant de mica en mica, en relació amb la resta de la trama. “Jo neixo analògic i creixo digital. Quan era adolescent van arribar els ordinadors domèstics i els videojocs. Hi vaig jugar com un psicòpata. Hi he jugat sempre. No he hagut de documentar-me. Casa meva està plena de videojocs. Per mi és el desè art, és cultura”, assevera de manera rotunda Adrià Pujol.
“El 1982, Martin Amis va publicar Invasion of the Space Invaders perquè va veure el potencial com a novel·la dels videojocs i dels salons de jocs recreatius d’aquella època. Sempre hi són, però en literatura mai surten, sembla que fa lleig, que fa de pobre intel·lectual, parlar de videojocs. I són l’educació sentimental dels que ara tenen 35 o 40 anys...”
Adrià Pujol admet que li hauria encantat ser programador de videojocs. “Aquí sí que m’he documentat molt, en especial amb l’Uri Boira, que fa els jocs del portal del Super3. A més, ja havia fet textos per Gameplay, l’exposició del CCCB sobre videojocs. Barcelona és una capital mundial pel que fa a la producció de videojocs; amb Califòrnia i Tòquio, és on més es treballa en videojocs”, assegura l’autor.
Però no parla només de videojocs, també de la creació de webs, d’aplicacions “per a aprenents de Cartier Bresson”, de xarxes com el Tinder, de domòtica, de ciberassetjament a menors, d’assistents personals que mai t’acaben d’entendre, del youtuberisme... “Aquest cop, l’antropòleg no l’he volgut treure gaire a passejar. No me n’he sortit prou, però més que a Míster Folch. Em dic «no analitzis, literaturitza». Per tant, la majoria de visions són com a usuari.”
“Les aplicacions de contactes sexuals són una catarsi col·lectiva, que no critico. L’algoritme ha tret a la llum una cosa que sempre hi ha estat, però que ara és una autopista de quinze carrils. Com passa amb internet, en concret amb YouTube, que és la gran menjadora d’històries del segle XXI, tots hi anem a afartar-nos.”
L’apartat estilístic és molt estimulant. Pujol sap jugar amb tota mena d’elements, enriquint el català, una llengua que cataloga de “la millor del món”. Deixa frases sense tancar, perquè no els cal, fa jocs de paraules, cultes o no, puntua els diàlegs seguint l’oralitat... Però res és a la babalà. “Tots els jocs i els canvis estan meditats, cada paraula està buscada, com les notes en una melodia. I cal entrenar-se i treballar molt, per aconseguir-ho. Quan una tècnica narrativa ja et sembla que et surt bé, has d’anar per una altra. Aquí, tot el joc lingüístic i tota la feina amb l’idioma està al servei del salt permanent entre primera, segona i tercera persona, sense avisar. Tothom sap que això ho va fer Joyce i fer-ho com ell és impossible, d’acord, però permeteu-me intentar-ho. Volia anar més enllà de Míster Folch, que és barateta, comparada amb aquesta”, valora Pujol.
Per primer cop ha dissenyat per endavant, d’alguna manera, l’estructura i contingut de l’obra, els molts temes que volia tocar i de quina manera abordar-los. Per exemple, Jonàs neix a Argelers i l’obra està recorreguda de francesismes. “I també em permet una certa deslocalització. No volia que fos una novel·la molt de Barcelona ni anar-me’n a l’altra punta del món.”
Adrià Pujol escriu amb la llibertat que no té el seu protagonista. Potser ell tampoc en té. “Segueixo el rol social que em toca, encara que no sempre pugui ser sincer, que hagi de callar, com passa jugant a qualsevol videojoc i com ens passa a molts a la vida real”, confessa.