L’última cursa de llebrers al popular Canòdrom de la Meridiana es va fer fa quinze anys. Va ser l’última, també, a tot l’Estat espanyol. Ara una nova carrera es disputa en aquest edifici dissenyat per Antoni Bonet Castellana (l’arquitecte de la Casa Gomis de la llacuna de la Ricarda, fins ahir amenaçada per l’ampliació de l’aeroport) i Josep Puig Torné, el 1962: la de la investigació tecnològica. “Barcelona està a l’avantguarda dels canvis que s’exigeixen al món sencer”, va exclamar ahir el tinent d’alcalde de Cultura, Jordi Martí, en la presentació del programa d’Ars Electronica, el festival més important que interconnecta art, tecnologia i societat. Per segon any, la capital catalana és una de les seves seus deslocalitzades (la central és a Linz, Àustria) gràcies a la unió de diverses institucions públiques i privades catalanes, el mecenatge de la reusenca col·lecció Beep i la tutela de l’Institut Ramon Llull.

El Canòdrom és en aquesta edició un dels dos espais que allotja l’exposició dels onze projectes amb els quals Barcelona projectarà internacionalment fins diumenge la potència del seu talent creatiu digital. Que, compte, el té des dels anys noranta gràcies a pioners com Antoni Abad, que hi exhibeix un dels seus treballs històrics, Ego, un eixam de mosques gestades per un programa informàtic que decideix els seus moviments: les agrupa de manera que els seus cossos formen la paraula “jo” en diferents idiomes (al Canòdrom, una versió en spanglish). Abad, que el 2006 va ser el primer artista català i espanyol a rebre el màxim guardó de l’Ars Electronica, va crear aquesta obra hipnòtica fastiguejat per l’egoisme que impera en la societat i, més concretament, en el sector de l’art.

El lema d’aquest Ars Electronica va, justament, a la contra de la vella idea del geni solitari i aïllat. Temps híbrids. Interdependència reivindica la necessitat d’encreuar coneixements múltiples i diversos per avançar cap a aquesta emergent avantguarda. Complexa, reflexionava ahir el director del Llull, Francesc Serés, com complexos són els problemes de la nostra contemporaneïtat, hi afegia. “Necessitem la recerca i la innovació per entendre’ls”, va reblar.

Aquestes noves manifestacions artístiques no són fàcils d’entendre, no. Però tenen una poètica que les fa properes. A Neuronnection, d’Anaisa Franco, el cervell folrat de sensors neuronals tradueix els pensaments en una escultura de llum. Tecnologia que no ens deshumanitza. La mateixa que utilitza Óscar Martín a.k.a noish per al seu prototip de màquina que a partir de músiques fetes per persones d’arreu i durant segles compon sons i ritmes “bastards”, com els anomena aquest investigador.

El Canòdrom ha recuperat una dècada després, encara que sigui per pocs dies, la vida artística que va tenir, també efímera, quan se li va adjudicar l’ús de centre d’art. Una aventura fallida: només s’hi va fer l’exposició inaugural. L’emblemàtic edifici de la Meridiana, avui Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica, empatitza amb l’esperit de l’Ars Electronica, com hi empatitza l’espai que aplega l’altra part de projectes seleccionats, l’Espronceda Institute of Art & Culture. La visita aquí és molt completa perquè coincideix que és un dels privilegiats satèl·lits de la secció de realitat virtual del Festival de Cinema de Venècia. En una estança contigua a la de les estrenes del certamen de la ciutat dels canals, flueix aquest art que “no és del futur sinó del present”, defensa l’experta en cultura digital Roberta Bosco. Com Olea, de Solimán López, un oli d’oliva que conté en el seu ADN una criptomoneda. O com Theater of inconveniences, una meravellosa peça audiovisual en 3D que explora la vida quotidiana a les botigues, carrers, edificis icònics i racons perduts de Barcelona des del punt de vista de les seves gents. L’han realitzat un col·lectiu d’arquitectes i enginyers. Tecnologia cent per cent humana.