Que si no ens posem límits portarem el museu a un altre lloc. Fixa’t que vaig dir “volarem si ens deixeu”. És a dir, que ens hem de creure que és possible un Macba diferent.

A tothom. També als polítics. Vaig dir que em deixin treballar no només a mi, sinó a tot l’equip.

Permeable tant a la realitat social que l’envolta com a l’ecosistema artístic de què forma part: aquesta multiplicitat de veus s’han de fer realment paleses. Transgeneracional, amb més presència d’artistes joves. I hem de tornar a la visió d’un museu més investigador, el que va marcar el Macba dels inicis.

Seran radicals perquè no s’han fet mai, però no perquè siguin absolutament trencadors. Més aviat seran canvis subtils, com una mena de tornassolat... No soc amant dels gestos grandiloqüents. A mi m’agrada transformar les coses d’una manera progressiva, molt orgànica, posant atenció a allò ordinari, als detalls del dia a dia. Per exemple, jo vull fer un museu més humà, i això comença pel tracte amb l’equip. L’usuari del museu no és només el visitant, també ho és l’equip.

Ja vaig dir el dia de la meva presentació que no em semblaven bones maneres i que les coses s’haurien pogut fer molt diferent.

Sí. Em va passar en una institució, que em van dir que havia d’acomiadar una persona, i vaig contestar: “Primer he de veure si funciona o no.” El consell general del Macba va aprovar un canvi d’organigrama abans que jo arribés i hauria estat genial poder-ho fer plegats. Però el cas és que ara sí que ho farem. Readaptarem el que calgui per poder implementar el meu projecte. No em fa cap mena de por.

El politòleg camerunès Achille Mbembe diu que hi ha una manera de ser negra en el món. Una manera molt dinàmica, oberta als canvis constants, que té com a base el coneixement de la violència que s’ha infligit a la comunitat negra. Les crisis et fan vulnerable i fort alhora. Hem de desterrar la idea de museu, d’herència colonial, com un lloc de certeses. El que hem de fer són museus de les incerteses. El museu també es pot equivocar, i és una virtut. Ser humà significa això.

Reprenent el diàleg. D’aquí a uns dies [20 d’octubre] obrirem la primera exposició del nou cicle Panorama. Ha quedat una mostra fantàstica, però es pot ampliar molt més i no necessàriament sempre ha de tenir un format expositiu. I, el que et deia abans, ha de tenir una visió transgeneracional i inclusiva. Per què no mirem què podria sortir d’una conversa entre la Glòria Picazo i l’Anna Manubens, que pertanyen a generacions diferents? O podem buscar un escriptor o un poeta que ens ajudi a desenvolupar coses al carrer. I hem de trobar un moment per parlar de les condicions de treball tan precàries de la gent de la cultura. Jo m’imagino també una plataforma molt més política, que faci de lobby. Panorama ha de ser una eina d’autoreflexió, no només de nosaltres com a museu, sinó de tota l’escena contemporània. El Macba és un més d’aquesta escena.

Sí, però benvingut sigui! Les coses arriben quan arriben. Jo he perseguit el que m’agradava amb determinació, però sense ambició. La societat s’ha d’obrir a aquests canvis i cada vegada més haurien de ser no una sorpresa sinó una normalitat. I el que importa és que això passi no només perquè siguem dones, sinó perquè siguem dones, intel·ligents i que hem fet la feina per estar aquí. A més hem de començar a parlar diferent de les persones que estan en els llocs de poder. Aquí al Macba un 90% de les companyes són dones, i aquestes dones han fet possible la feina dels homes que han manat. Reivindico aquesta cara més femenina del Macba, la seva cara més humana, la que ens ajudarà a trencar la imatge elitista que encara tenen els museus.

Va moltíssim més enllà. Va de model social, de participació, de corresponsabilitat, de coproducció. Va a l’arrel del que, com et deia, entenem per poder. El model institucional d’una agenda personalitzada, d’una visió molt centrada en el que a mi m’interessa, s’ha de deixar de banda. De la mateixa manera que el museu ha de desafiar aquest tipus de vida que tenim en què tot ha de passar a una velocitat increïble. Un usuari ha de poder-se estar dins del museu les hores que li doni la gana. Però per a això li ha de donar la benvinguda i l’escalfor que necessita per estar-s’hi com si fos casa seva. Aquesta sensació de propietat, que et pertany, l’has de poder tenir en un museu. Respecte a això, en la meva proposta vaig plantejar que parts de la col·lecció siguin gratuïtes. L’ampliació en el nou edifici que es construirà a la plaça ha de fer possible aquesta democratització.

Fes-me la pregunta d’aquí a un any, que tot just acabo d’arribar! Però bé, sí que queden… fantasmes, no sé si es pot dir així [riu]. Hi ha part d’aquella Barcelona més radical, més rebel, que s’ha tornat una mica…

Potser. Però la Barcelona contracultural continua existint, sempre hi és present. I és fonamental que hi sigui perquè ens ajuda a no acomodar-nos. Aquesta és la pedra angular del projecte que vull dur a terme. El Macba ha d’estar sempre en alerta per donar impuls a aquest teixit independent. I per fer-ho necessita ser fort internacionalment.

El Macba és molt reconegut internacionalment. Des que he arribat, no he parat de rebre propostes de col·laboració amb institucions de prestigi. Hi ha moltes expectatives de poder fer coses plegats. S’anirà veient.