El Festival de Sitges fa públic avui el palmarès de la 54a edició i demà es posarà el punt final a una edició en què hi han desfilat tota mena de criatures de la nit: homes llop, que protagonitzen el cartell oficial i un cicle de clàssics; psicòpates i assassins de tota mena, nens perversos, esperits malignes, nazis, torturadors, caníbals, monstres... Deia Paco Plaza, que avui presenta La abuela en el festival, que el dimoni és el malvat més gran de tots els temps i, després del film austríac Luzifer, ahir va agafar protagonisme Demonic, de Neill Blomkamp.

Figura venerada del cinema fantàstic des que el 2009 va debutar amb Distrito 9, Neill Blomkamp ha dirigit després dos llargmetratges més de ciència-ficció: Elysium, amb Matt Damon i Jodie Foster, i Chappie, amb Hugh Jackman. Amb Demonic fa un canvi de registre radical cap al cinema de terror, i en concret, el subgènere de possessions i exorcismes. El cineasta, distingit amb el premi Màquina del Temps del festival, parlava ahir del canvi: “Deixar de mirar cap als problemes de la societat, com feia en films anteriors, no va ser difícil, però és veritat que aquest és molt més íntim i està molt més centrat en el món interior.”

Nascut a Johannesburg, Sud-àfrica, el 1979, el cineasta s’interessa en tot tipus de cinema: “M’encanten les pel·lícules de gènere i, de fet, m’agraden tots els gèneres. M’interessa la ciència-ficció, el terror, però també les comèdies, pel·lícules bèl·liques... Per mi, fer aquesta pel·lícula de terror amb l’Oats Studios [la seva productora] ha estat un procés molt orgànic.”

L’atapeïda secció oficial del Festival de Sitges ha acollit els darrers llargmetratges abans que avui al migdia es faci públic el veredicte del jurat. L’australià Justin Kuzel ha estat seleccionat a Canes per Nitram, presentat ahir a Sitges, i pels altres llargmetratges que ha dirigit: Los asesinos de Snowtown, Macbeth i La verdadera historia de la banda de Kelly. Sempre interessat per la violència, Kuzel fa un retrat ple de matisos de la complexa figura d’un jove pertorbat que va provocar una massacre a l’illa australiana de Tasmània. Al contrari de tants altres col·legues de Sitges, el cineasta fuig de la violència per mirar a la cara i intentar entendre el jove amb discapacitat intel·lectual que va fer la matança.