El Macba rep l’energia de l’escena local
La primera edició de l’exposició ‘Panorama’, que tindrà periodicitat triennal, pren el pols al teixit artístic barceloní a través de disset projectes
Els humans s’han obsedit sempre per tenir una visió total del món. Les instal·lacions immersives d’alta tecnologia són l’última baula d’aquesta il·lusió. El seu avantpassat més llunyà van ser els panorames, les gegantines pintures en 360 graus dins d’una rotonda, que van tenir un èxit enorme al segle XIX. A l’Exposició Universal que es va celebrar a Barcelona el 1888 n’hi havia tres, i un, el que recreava la batalla de Waterloo, va estar obert a la plaça de Catalunya durant dos anys. L’única cosa que n’ha perviscut és un tros de 8 metres que conserva el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Un fragment que és la metàfora perfecta de l’exposició que ha obert el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), Panorama 21. Apunts per a un incendi dels ulls (fins al 27 de febrer), amb disset projectes que posen de manifest la impossibilitat d’entendre la realitat amb una sola mirada. Aquesta mostra és especial per més raons. És el primer intent del museu de la plaça dels Àngels per acostar-se sense complexos d’inferioritat a l’escena artística barcelonina, tot convidant-la a produir nous treballs que permetin copsar en quin punt es troba la creació actual en el nostre context. Un panorama, però, que també és incomplet, perquè s’ha hagut de fer una selecció.
I, malgrat tot, expressions artístiques que el Macba havia relegat en els seus programes, a Panorama 21 han trobat per fi el seu lloc. Com la pintura contemporània, la més menystinguda històricament. El recorregut allotja una instal·lació esplèndida de Rasmus Nilausen formada per 49 obres que evoquen el projecte teatral renaixentista del filòsof Giulio Camillo amb què pretenia abastar la totalitat de l’univers. Fallit, és clar.
La nova directora del Macba, Elvira Dyangani, ha heretat del seu predecessor, Ferran Barenblit, aquesta exposició que ella, però, prefereix definir com a plataforma. Serà un cicle de periodicitat triennal i no sempre es materialitzarà en un format expositiu, matisa. El següent Panorama tindrà lloc el 2024, un any clau per a les arts visuals de la ciutat. S’hi celebrarà la biennal nòmada Manifesta i el Macba estrenarà el seu nou edifici annex a la plaça. Dyangani ja treballa amb la idea d’uns continguts que posaran el focus en “les pràctiques de pedagogia radical”.
“Panorama no és només una oportunitat per veure art emergent. Posa contra les cordes el museu. És una eina per repensar-nos cada tres anys en diàleg amb la nostra comunitat”, sosté Dyangani. Aquesta primera edició és el resultat d’un procés d’investigació que han compartit Hiuwai Chu, conservadora del museu, i l’equip de comissaris independents Latitudes (Mariana Cánepa Luna i Max Andrews), bons coneixedors del teixit artístic barceloní, inclòs el que transcorre en els marges dels relats oficials. En aquesta perifèria, El Palomar han estat una presència lluminosa. Van tancar el seu espai del Poble Sec (que no descarten reobrir més endavant), però el seu projecte artístic continua viu. Vivíssim.
A Panorama El Palomar presenten un treball audiovisual sobre el jutge alemany Daniel Paul Schreber, que el 1894, just després d’haver estat nomenat president del Tribunal Suprem, va ser internat en un manicomi perquè va confessar que se sentia com una dona. Allà dins, on va acabar morint, va escriure les seves memòries, en què expressava d’una manera molt emotiva els seus sentiments, tergiversats per la ciència que en nom de la seva raó no hi veia res més que deliris. “L’hem despatalogitzat per primera vegada”, precisen les artistes d’El Palomar (Mariokissme i R. Marcos Mota) per explicar la seva peça, que és pura poesia.
Tota o gairebé tota l’exposició està impregnada d’un lirisme entre guinyolesc i melodramàtic. S’hi entra per un espectacular portal de paper maixé que ha creat Antoni Hervàs amb referències al joc de taula bizarre El Chino, ambientat al Raval, i a un element decoratiu perdut del Teatre Arnau: el que coronava la seva façana. En la pell d’aquest edifici actualment en procés de rehabilitar-se Hervàs hi ha estampat un mural de més de 25 metres que també fantasieja amb una Barcelona desapareguda, la que s’entretenia en aquell Paral·lel subversiu dels anys vint i trenta, i les seves restes supervivents.
Com el fragment de pintura de la batalla de Waterloo del panorama de l’Exposició del 1888, a partir del qual Ruta de Autor (Aymara Arreaza R. i Lorena Bou Linhares) han elaborat el seu projecte. O com la presència absent de la part de la Casa de la Caritat que es va enderrocar per construir l’edifici Meier, i que invoca l'artista Eulàlia Rovira. La llar d’un Macba que tres dècades després els veïns del barri continuen sense sentir-se-la com a pròpia. D’això també en parla aquest Panorama que Dyangani vol que sigui “autoexaminador amb sentit crític” del que ha estat, és i vol ser el museu.
La performance com a mitjà que beu d’experiències efímeres intenses està ben representada en la mostra. Marc Vives es va enregistrar amb una càmera frontal nedant a la Costa Brava, en ple hivern, solitària i silenciosa. Clàudia Pagès també va recórrer al mar per gestar un panorama invertit: una pantalla de leds circular suspesa del sostre que com els nostres parents antics descobrim, enlluernats, vorejant-la. La peça de Pagès, amb una música poderosa produïda per Pau Riutort, furga en un mar desidealitzat sotmès a les lògiques de les críptiques burocràcies que en controlen la circulació de mercaderies i de persones.
Una altra performer benvinguda al Macba és Laia Estruch, que ha deixat a punt la seva escenografia per fer-hi quatre assajos oberts (el primer, el 20 de novembre). Són unes passarel·les en forma de xarxa a les quals s’enfilarà i on imitarà la veu dels ocells que emigren a Barcelona a la primavera.
“L’exposició recull l’energia del que està passant a Barcelona”, sostenen els seus curadors. I el cert és que dona per a molts més Panorames.