La ‘qüestió Manén’

“El violinista Joan Manén, gran admirador de Hitler i del seu sistema, reapareixerà aviat davant del públic barceloní com a director d’una orquestra simfònica.” Aquest redactat no deixa lloc a gaires dubtes i la seva lectura ens crea perplexitat. La notícia la podem localitzar al Quadern d’estudis polítics, econòmics i socials, amb data del 17 d’octubre de 1946. El Quadern era una revista mensual publicada a Perpinyà, entre els anys 1945 i 1947, i promoguda pels intel·lectuals catalans a l’exili. L’objectiu de la publicació era donar a conèixer notícies provinents de l’Espanya franquista i de la resta d’un món que es despertava del malson de la II Guerra Mundial.

Al nostre país no només s’havia desplegat l’anomenat bàndol “nacional” sinó també una xarxa d’admiradors i simpatitzants del Partit Nazi que havia expandit els seus tentacles a Madrid i a Barcelona, ja abans de la Guerra Civil, amb l’objectiu de fer més fàcil l’ajut de Hitler en l’alzamiento de Franco el juliol del 1936. En aquella operació no només es va comptar amb ciutadans alemanys, establerts a Barcelona, com Hans Hellermann o Karl Supprian, sinó que també va tenir el suport de personalitats artístiques com ara l’esmentat violinista i compositor Joan Manén (1883-1971).

S’acaba d’inaugurar al Museu de la Música de Barcelona, l’exposició Orgull i Destí, on l’associació que porta el nom de l’indiscutible virtuós ha volgut contribuir amb aquesta als actes del 50è aniversari de la seva mort, que va tenir lloc un 26 de juny de 1971 i que, capricis de l’atzar, és la data en què es commemora un sant que tampoc hauria desagradat gens a Manén: José María Escrivà de Balaguer. I no pas perquè el músic fos un fervorós catòlic, hi ha qui creu que podia haver estat francmaçó, sinó perquè Escrivà va ser confessor d’una altra de les personalitats admirades per Manén: Francisco Franco.

Així, en una carta amb data del 27 d’octubre de 1939 dirigida al compositor Nemesio Otaño va escriure: “En cuanto a mis simpatías por la Nueva España, conservo en Paris las intervius que en Suecia me hicieron a los dos meses de empezar el glorioso movimiento y allí declaro que Franco será la salvación de nuestra patria y que vencería. Y así, tenazmente, lo he ído sosteniendo por donde he estado hasta la victoria.”

El més paradoxal de l’esmentada exposició és que d’aquesta polèmica qüestió política no se’n diu absolutament res de res. Lluny del rigor historiogràfic i musicològic que recomanen sempre apostar per una visió crítica, la mostra ha quedat en una buida apologia hagiogràfica on se’ns presenta a un Manén qualificat com el “Richard Strauss espanyol” o el “Paganini reviscut” quan la seva complexa personalitat, talent musical i megalomania de banda, ajuden a comprendre com va ser la relació de determinades personalitats amb els règims feixistes de l’època. De res serveix atribuir, ara, a Manén una falsa posició apolítica perquè la qüestió encara és més rocambolesca. Així, després de la seva més que evident apologia feixista, anys després en un article a La Vanguardia no va dubtar a definir Hitler com a “nefando” i de ser el responsable de l’esclat de la II Guerra Mundial.

No estem al davant d’una qüestió només de criteri en el discurs expositiu sinó de l’aproximació a una personalitat que, en l’actual Alemanya, seria motiu de clausura de l’exhibició per blanqueig i omissió d’informació d’una personalitat que havia fet apologia del nazisme, cosa que, en la mostra, no consta enlloc. Emportats per la fascinació del personatge és evident que han fallat tant l’associació com els responsables del Museu de la Música, així com les instàncies polítiques superiors i altres com el mateix Memorial Democràtic. Incomprensiblement, la qüestió política de Manén ha estat sempre menystinguda i es va declarar per part de la Generalitat de Catalunya, com si res, aquest 2021 Any Manén. Cal, com abans millor, esmenar aquesta qüestió Manén pel bé del rigor i l’honestedat intel·lectuals. En serem capaços?