Cantant de poetes

Un infart va posar fi a la vida, ahir, de Ramon Muntaner i Torruella, figura destacada de la Nova Cançó i amb una dilatada trajectòria, també, en el terreny de la gestió cultural. Ramon Muntaner, que no cantava des de 1990 i que, des de 1996, exercia de director de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) a Catalunya, tenia 71 anys.

Ser, durant anys, precisament, el rostre més visible de la SGAE a Catalunya i haver-se retirat dels escenaris quan encara no tenia 40 anys ha comportat, segurament, que la trajectòria musical de Ramon Muntaner, nascut l’any 1950 a Cornellà de Llobregat, no estigui prou reconeguda. A ell, però, se li deu, principalment, haver contribuït a divulgar, amb un enfocament rejovenidor, l’obra d’un munt de poetes: des de Miquel Martí i Pol (a qui l’any 1976, abans que ho fes Lluís Llach, li va dedicar un disc íntegre: Presagi) fins a d’altres no especialment populars com ara Fèlix Cucurull. “Aquest és un país de grans poetes, i em va semblar important dedicar-hi un gra de sorra per donar-los a conèixer”, va explicar Muntaner quan, el febrer del 2018, Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Roger Mas, Marina Rossell i Gemma Humet, entre d’altres, el van homenatjar al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat en un acte instigat pel Festival Barnasants que, tanmateix, no va aconseguir tornar-lo a fer cantar.

Versos de Pere Quart (“Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare; cansat i sense fe, renec o riallada”) van obrir, l’any 1975, pocs anys després d’haver guanyat un concurs de promoció de noves veus i haver-se donat a conèixer com a teloner de Llach, el seu debut: el referencial Cançó de carrer (Edigsa), amb Muntaner, proveït aleshores d’una generosa cabellera, fotografiat a la portada per Colita i cantant poesia, a més de Pere Quart, de Palau i Fabre, Miquel de Palol, Salvat-Papasseit i Salvador Espriu.

Figura de referència d’una nova fornada de cantautors que, a més d’ell, incloïa veus com ara les de Joan Isaac i Marina Rossell, l’obra de Muntaner va tenir altres moments destacables durant els 15 anys següents: Presagi, amb un recital de presentació al Palau de la Música, posava en relleu la seva connexió amb les generacions més joves i marcava l’inici d’un seguit de col·laboracions amb el pianista Manel Camp, en funcions des de llavors de director musical. Cròniques (1977) reflectia l’aposta que, en ell, després d’Edigsa, havia fet la discogràfica Movieplay. Veus de lluna i celobert, amb lletres de Joan Ollé, evocava records d’infantesa, i, ja a la dècada dels vuitanta, amb el tema central de la banda sonora de la pel·lícula La plaça del Diamant (1982), dirigida per Francesc Betriu, firmava, amb lletra també d’Ollé, la que, per a molts, és la seva cançó més reconeixible. Fugida (1988) –amb textos, aquesta vegada, de Vicenç Villatoro–, el seu últim disc, va aparèixer quan pràcticament ja havia deixat de cantar i, la dècada dels noranta, més que a l’escenari, Muntaner la va dedicar a la direcció artística de l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya, la del Mercat de Música Viva de Vic i, finalment, la de la SGAE a Catalunya.

Ahir, a les xarxes, entre moltes altres mostres de condol, Natàlia Garriga, consellera de Cultura, el qualificava de “cantant de referència de la Nova Cançó”; Marina Rossell el recordava per les seves “precioses músiques” i “humanitat”, i Lluís Llach el titllava de “referent permanent i magnífic”.