Arts escèniques
PAULA JORNET
actriu i cantant
“Demà hi haurà més diversitat a l’escenari”
Admiro com a artista i com a persona Rigoberta Bandini abans del seu darrer projecte musical. És molt necessària
La transsexualitat o la violència homòfoba són els temes que ens interessen, als de la nostra generació (de 16 a 35 anys)
Cantant amb el sobrenom de Pavvla (despunta arran de Creatures, 2016), està cultivant darrerament la seva vessant d’actriu, que va descobrir a la Unió Santcugatenca quan tenia cinc anys, ara fa poc més de dues dècades. Avui se la pot veure fent de filla que toca la guitarra a Família (im)possible a la Sala Flyhard i d’amiga d’un grup insòlit que es troba en un descampat abandonat (Qui estigui lliure, en l’Off de La Villarroel ). De mirada i parlar dolç, té les idees clares i és optimista i militant a parts iguals. S’apunta, amb col·legues, a les batalles.
Començarem l’entrevista ficant els peus a la galleda. No és cap de les Paules de The Mamzelles amb qui s’ha relacionat sovint, oi?
No, no, què va. Jo era una fan de les Mamzelles. Ara soc col·lega seva i me les estimo molt.
L’equívoc ve de quan va compartir cartell amb Paula Malia (de The Mamzelles, aquesta sí) a ‘La importància de ser Frank’. Està vist que a la seva generació hi ha moltes Paules!
Exacte, a la classe mai era l’única.
Hi insisteixo perquè, com a The Mamzelles, es troba sovint darrere una guitarra a l’escenari. Què pesa més en la seva trajectòria: la música o la interpretació?
Per ara, m’ha anat bastant a èpoques. Però he treballat més temps en la interpretació. Vaig tenir una època de quatre o cinc anys de carrera amb una editora musical (Luup Records) i m’hi vaig dedicar perquè em sortien bolos. Ara m’està sortint més feina d’actriu. Però, a casa, les dues coses m’agraden molt. No podria escollir-ne una.
El director David Selvas sempre explica que li fa enveja la connexió del públic en els concerts en comparació amb el teatre. L’any passat hi va tornar a treballar en la composició d’‘El màgic d’Oz’, el primer musical de La Brutal.
Penso que és molt diferent l’energia que es crea a l’escenari i des del públic: són llenguatges diferents, el de la música i el del teatre. No sé si sento la mateixa enveja que el Selvas perquè a l’eufòria de la música s’hi hauria de confrontar la catarsi del teatre. Totes dues són diferents i necessàries.
A l’actriu Laura Aubert sempre se l’associa a l’escenari amb el seu violí o contrabaix. Ella explica que li agrada utilitzar aquesta eina com una més de la seva paleta interpretativa però l’incomoda que, potser, no se la valori pel seu paper d’intèrpret. Que sempre és un comodí. A ‘’La família (im)possible’ és el personatge el que s’expressa a partir de la guitarra elèctrica.
Sí, també et diré que no soc jo la que ho proposa mai. Per a mi, també és una eina més. També veig que si en totes les interpretacions em demanessin “porta la guitarra” em plantejaria coses meves. En el cas de La família (im)possible la Carol López [dramaturga i directora] em va dir que coincidia que hi havia la Dolo [Dolo Beltran], que també canta, i que volia fer una proposta fresca i estripada per evitar el seu caràcter estrictament pedagògic, que també hi porta, la peça. La Carol va veure que, perquè entrés millor la pedagogia, la música ajudaria. Però també entenc el que diu la Laura. Suposo que ella ha treballat més i li deuen haver demanat més vegades de portar el violí...
No és el mateix tocar en un concert que compondre la música d’‘El màgic d’Oz’. Tot un repte?
És una altra feina artística, diferent de les altres. Implica passar moltes hores a l’estudi. L’he gaudit molt, igualment. Però m’ho pensaria dos cops abans de tornar-me a embrancar en un projecte similar. Vaig tirar-me a la piscina però vaig demanar a l’Arnau [Vallvé] anar junts, component. Vam estar més d’un any i mig component i escrivint. I has de tenir present que quan entres en aquest projecte el tindràs present molt de temps. Desgasta molt. Però ara és supergratificant i molt emocionant. Ha estat una aventura.
També va col·laborar a ‘El Chinabum’, que va escriure i dirigir Paula Ribó. Ella ha estat protagonista d’una de les darreres polèmiques de Twitter amb la seva participació com a Rigoberta Bandini per representar l’Estat espanyol a Eurovisió.
Em confesso molt fan de la Rigoberta Bandini. L’admiro molt com a artista i com a persona. Ja ho feia abans d’aquest projecte musical. Crec que en tot el que faci la Paula Ribó jo estaré allà fins al final perquè em sembla meravellós tot el que crea. És una artista molt guai i és molt necessari tenir grups i artistes d’aquestes característiques.
Pel que fa als temes, ‘La família (im)possible’ és sobre una família transsexual i ‘Qui estigui lliure’ sobre les agressions homòfobes. Són obres que conviden l’espectador a repensar la seva consciència. I que ara esclaten com a temes candents a l’escena. Per què creu que surten a escena i se senten còmodes fent obres que aixequen debat?
Crec molt en el teatre com una eina de transformació social. També pot ser d’entreteniment, però m’atreviria a dir que hi crec més com a eina per emmirallar-se i veure’s a un mateix o la societat allà on ens trobem. Partint d’això, les dues propostes –que no he escrit jo– des del principi m’han interessat molt de fer. Precisament per això: per aprendre jo mateixa i perquè crec que són necessàries. No ho dic perquè estigui fent-les [riu], però crec que està molt bé fer funcions en què l’objectiu sigui oblidar-nos una mica de tot, de l’actualitat, però també és bo anar al teatre per després anar a parlar amb els col·legues, i discutir: “No estic d’acord, o sí, amb determinat personatge.” És molta teca, però l’estic fent molt a gust i és guai veure que funciona. Quan sortim ens comenten: “Doncs jo penso com aquest personatge...” Té una part social molt maca.
Aquests temes connecten ‘només’ amb el jovent o els militants? Sovint es genera un bucle que, involuntàriament, deixa fora el gran públic (que seria molt convenient que conegués aquella altra realitat).
Pel que conec i per on em moc, que és amb la gent de la meva generació, aquests són els temes que els interessen, i els deixen molt freds altres que parlen sobre com es fa el teatre o coses banals. Tot el que consumim, en el format que sigui, va d’aquests temes. Són temes que atrapen les persones de 16 a 35 anys.
Està molt bé, però llavors no aconseguim trencar el bucle per als de 60 o 70. Si hi anessin, també els interessaria. Però Carol López té un públic més adult, de 40 i 50 anys, a qui li va agradar ‘Bonus track’, per exemple.
Totalment. Encara que diguin que la Carol no parla d’ella, realment els pares són d’aquesta generació, i s’hi poden sentir molt identificats. I, a la Flyhard, també és veritat que molts dies el públic és el del barri i això és guai i, sigui pel que sigui, arriben i se sorprenen de la temàtica. Ens estem trobant funcions molt maques a la Flyhard, per aquest públic o pels pares que venen amb fills trans. Els deu servir per mirar d’entendre les seves contradiccions [que són les mateixes dels protagonistes].
Ara que es tracten temes que afecten un determinat col·lectiu (sigui el que sigui), hi ha la idea que un personatge transsexual l’ha de fer un actor transsexual, com és en aquest cas. Tot i entendre el fons, potser no és tan necessari perquè vostès bé que fan uns perfils ficticis... Al final, del que es tracta és que es parli amb respecte del tema que es vulgui, no?
N’he parlat molt més arran de participar en aquestes obres, i no acabo de posicionar-me. Entenc les dues parts, perfectament. I penso que la decisió hauria de dependre molt del projecte. El que sí que veig és que, a l’equip, hi ha d’haver algú que hagi viscut el conflicte ell mateix, o que ho conegui de molt a prop. Perquè són casos dels quals hem sentit a parlar molt poc, malauradament. I, si no ho has viscut de prop, has d’haver llegit molt. Però, tot i així, per parlar d’aquesta experiència (com és el cas de la transsexualitat a La família (im)possible), sense algú que ens orientés ens hauria estat impossible sortir-nos-en. Haurien pogut sortir autèntiques barbaritats, des de la bona fe. Vam veure, mentre assajàvem, que no teníem ni idea de res. Jo tinc un parell de col·legues trans, em pensava que estava més informada i m’he adonat que no prou.
De fet, el personatge també ho fa. Avisa que potser als altres protagonistes els fa gràcia, però a ell, gens.
Algunes bromes que surten a l’escena les vam tallar a l’assaig. S’han quedat moltes bromes internes a la funció. L’Ian Bermúdez (Èric a l’escena) ens feia veure que podia riure ara, però que va ser dolorós en el seu moment.
La vista de la proposta de Carol López és que potencia la comèdia en els pares, no en el company trans. Així, pot incidir en les parelles convencionals: fa un mirall molt més ampli.
Totalment. La Carol ho tenia claríssim: “Sobretot, ens estem rient dels pares, eh?”, insistia. Si tornem a parlar sobre l’adequació de quins actors interpreten determinats personatges (trans, racialitzats...), el que seria lògic, i el que hauria de ser, és que tothom pogués interpretar qualsevol personatge. Però, ara mateix, no estem en la utopia i si volem tenir actors diversos, o el que sigui, cal que abans vagin al teatre i s’hi vegin representats. I és clar que no en tenim, perquè no n’hi ha. L’altre dia en parlàvem. L’Ian no s’atrevia a ser actor perquè tampoc se’n veien. Pensava: “No m’agafaran enlloc.” Per això també soc partidària que, ara que podem, trenquem aquesta barrera. I d’aquí a uns anys hi podrà haver una varietat més diversa a l’escenari.
Coincideix amb el que es deia de ‘Carrer Robadors’, que el protagonista no era àrab. Però en el repartiment sí que n’hi havia molts i ells celebraven que els havien escoltat molt. Els pares deien: “L’important és que d’això se’n parli.”
Per això dic que és un procés que ens ha de portar a un món ideal. Però, per arribar-hi, hem de començar per algun lloc i sense acomodar-nos amb uns mínims.
Quina diferència hi ha entre actuar a la Sala Gran del TNC (‘La nit de la iguana’) o a la Sala Flyhard o a La Villarroel?
El codi, el llenguatge, canvia brutalment. La manera d’interpretar és des d’un altre lloc. Has d’aconseguir arribar a tota la gent (depenent de la sala). La sort que estic tenint és que ho estic provant tot. És gustós perquè no t’avorreixes mai.
També deu ser molt diferent la relació entre una companyia gran i una altra de petita, sovint més precària. M’imagino que a ‘Qui estigui lliure’ si no han dissenyat l’escenografia entre tots tres, poc deu faltar.
Els tres actors posem i traiem els palets per a cada funció de Qui estigui lliure a La Villarroel. I el Xavi (autor i director) llança la funció des de la taula de llums! Per això podem dir que és molt còmode estar al TNC, perquè no has de desmuntar la funció en acabar: tens camerino propi amb dutxa... Però també és molt especial treballar en espais més petits perquè tot és molt més íntim; ens coneixem tots, tot és més casolà.
Santcugatenca, com li va néixer l’afició pel teatre?
Quan tenia cinc anys era una mica tímida i els meus pares van pensar que estaria bé apuntar-me a classes de teatre de la Unió Santcugatenca. El primer dia de classe –quasi no recordo res–, quan em van venir a buscar els pares, la Sílvia Servan, que va ser la meva primera professora de teatre (i puc dir, fermament, que va ser la persona que em va encomanar l’amor al teatre), els va dir: “Ja sabeu que teniu una actriu a casa, no?” Els meus pares no entenien res (“l’hem apuntat perquè no parla”) i els va dir que m’havia passat tota la classe improvisant, jugant als personatges... Vaig estar-hi fins als 18 anys. Als 19 vaig marxar de casa i vaig anar a viure a Barcelona. Encara vaig tenir temps d’aprofitar les entrades que et regalaven del Teatre Auditori pels 18 anys; fan una programació molt àmplia.
En creixement continu
Paula Jornet deu ser de les poques excepcions que ha aconseguit actuar al TNC. L’any passat, va debutar a la Sala Gran (La nit de la iguana), després de l’èxit com a protagonista a La importància de ser Frank (Sala Petita i, posteriorment, Poliorama i gira). Ella ja havia destacat com a personatge a La Riera. La primera incursió professional artística va ser amb el nom artístic de Pavvla, amb unes cançons tendres, cantades en anglès. Amiga de The Mamzelles i de molts altres col·legues, va sumant facetes a la seva paleta interpretativa. Tot són eines per expressar-se i connectar amb el públic. Pot projectar eufòria en un concert íntim o bé catarsi en una peça teatral de petit format. Convençuda del valor social del teatre, celebra treballar en dos muntatges en què la temàtica obliga a revisar la consciència i a descobrir els privilegis. Se sent activa en espais petits però pot absorbir l’atenció de les grans platees.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.