Ja ens ho va ensenyar Walter Benjamin quan va deixar escrit que “no hi ha cap document de cultura que no sigui al mateix temps un document de barbàrie”. Poder escoltar una versió personal, altament expressiva, de tants quirats de la Cinquena simfonia (1902) de Mahler com la que va signar Jonathan Nott al capdavant de l’Orchestre de la Suisse Romande la mateixa nit del dia que, molt possiblement, Europa va iniciar un dels camins més incerts ençà de la Segona Guerra Mundial ens va portar a la dimensió del “molt més que un concert”. Més enllà de les característiques subjectives d’una simfonia popularitzada de la mà de la Mort a Venècia de Visconti i d’una interpretació no menys subjectiva, innovadora, transparent a les mans d’un dels més grans hermeneutes del compositor bohemi que ens va portar als territoris de l’inefable i del Gran Misteri. O el que és el mateix: vers aquells territoris que possiblement ens humanitzen d’allò més i ens fan un mica més bons homes i dones. Abans, però, encara hi havia hagut temps perquè el prestigiós flautista Emmanuel Pahud signés un elegant i sòlid Concert per a flauta, K.313 de Mozart. Si bé és veritat que aquesta orquestra suïssa no acostuma a aparèixer en el rànquings de les millors orquestres del món, el resultat sonor va ser del de les grans i no és estrany que l’Orchestre de la Suisse Romande ja hagi nomenat vitalici Nott. Nit memorable artísticament per fer-nos adonar que, difícilment, sabrem assolir allò tan meravellós que tan fàcilment diem –l’únic camí és la pau– si no som, d’una vegada desacomplexadament, homes i dones de veritat. La música, com vam poder adonar-nos, ens hi pot ajudar. Molt més que un concert.