Viatge al cor de la Bíblia
Montserrat exposa una selecció de 76 fotografies de les més de 6.000 que va fer el pare Ubach en la seva aventura pel Pròxim Orient entre els anys vint i cinquanta
“Fred i gana.” El gener del 1935 va ser molt dur per al pare Bonaventura Ubach (1879-1960), però com tants mesos més d’aquell mateix any, i així ho va anotar en el seu quadern de campanya per les terres de la Bíblia. Des de principis dels vint, tenia una gran missió a fer en què n’hauria de trampejar un munt, de dificultats, i de naturalesa diversa: explorar pam a pam els llocs de les Escriptures per demostrar-ne científicament la seva veritat. La tasca es va perllongar fins al 1951, quan la violència desbocada pel conflicte araboisraelià posava en perill la seva vida i la dels seus col·laboradors. Ja n’havia perdut dos, víctimes de febre tifoide.
Aquell 1951, el pare Ubach va tornar definitivament allà on havia començat tot, el monestir de Montserrat, el museu del qual recorda ara el seu periple en l’exposició La mirada del biblista. Instants d’eternitat. El Pròxim Orient al fons fotogràfic del pare Ubach (fins al 17 de juliol). La mostra, organitzada conjuntament amb l’Institut Europeu de la Mediterrània i que probablement també es veurà a Barcelona, es nodreix de materials originals diversos, com les nombroses llibretes de treball de l’intrèpid i meticulós monjo, però l’atractiu principal és una selecció de 76 fotografies de les més de 6.000 que va fer en les seves expedicions, que partien sempre de Jerusalem, on tenia casa pròpia: a Egipte, l’Iran, l’Iraq, Síria, Jordània...
Tot el conjunt d’imatges, digitalitzades recentment i en bona part ja consultables en línia, tenien un destí des d’un bon principi: il·lustrar la Bíblia grossa de Montserrat, integrada per 28 volums, tres dels quals només d’imatges, i que va ser la base de la popular Bíblia de Montserrat, que es va publicar el 1970. El pla inicial en preveia dos més, de toms. Però és que res va ser fàcil, en aquest projecte editorial, amb una particularitat que va importunar certs sectors del clergat: que era en català. El primer volum es va publicar el 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera. El pare Ubach va conservar en el seu arxiu un anònim que va rebre. “La Biblia en español es suficiente”, hi deia, enmig d’acusacions de “separatista”.
Però ni ell ni els seus aliats es van deixar intimidar. El més important, l’abat Marcet, amb qui havia ingressat en el mateix moment, el 1894, amb quinze anys, al monestir. Van ser bons amics tota la vida. També li va fer costat, moralment i econòmicament, el polític i mecenes Francesc Cambó, que a més en va propulsar una altra, de traducció de la Bíblia al català, per a la Fundació Bíblica Catalana. De fet, Ubach es va involucrar primer en aquesta publicació, però se’n va acabar apartant perquè la seva idea era una altra, amb una fixació: “Que el text i el context eren inseparables”, remarca l’arqueòleg Joan Eusebi García Biosca, comissari de l’exposició.
Ubach havia fet el seu primer viatge a Jerusalem el 1906. A la Terra Santa, ja hi va fer molta feina llavors, adquirint antiguitats que van ser el cor del primer Museu de Montserrat, inaugurat el 1911, i que ell mateix va continuar enriquint amb els anys, entre altres joies de valor incalculable, amb l’únic Caravaggio que hi ha a Catalunya, i que va comprar en una subhasta a Roma per 180 euros.
L’Indiana Jones català dominava les llengües de la Bíblia, l’hebreu, l’arameu i el grec, a més de l’àrab i el siríac, i quan el 1922 emprèn l’aventura de la traducció dels evangelis, té clares les seves preferències, com proven les fotografies que fa. “Privilegia el món rural per sobre de l’urbà, les terres d’interior per sobre de les de la costa i les comunitats cristianes i musulmanes per sobre de les jueves, que llavors eren minoritàries i procedents d’emigracions europees”, precisa el comissari. Què busca? “El més genuí i arcaic. No vol saber res de la modernitat i les seves innovacions.”
“Fotografia els paisatges, sovint amb vistes panoràmiques, per mostrar la petitesa de l’ésser humà en la immensitat de la natura. Les troballes arqueològiques també el mouen. Però el factor humà és el que més li interessa. I té debilitat sobretot pels beduïns, els que conserven més inalterada la cultura del poble dels temps de la Bíblia”, hi afegeix García. Ubach busca la “mirada directa” de les persones, empatitza especialment amb les dones i els nens, i observa atentament les seves festes i tradicions. Els rituals de sang ocupen un lloc destacat en el seu arxiu d’imatges, i fins i tot aconsegueix que les comunitats facin escenificacions expressament per a ell, que connecta amb passatges bíblics.
Una celebració que tenia sempre en l’agenda era la Nabi Musa, el pelegrinatge a la tomba on va ser enterrat el profeta Moisès. Va ser testimoni de les tensions creixents entre musulmans i jueus, però mai les va documentar. “No fa fotoperiodisme”, assenyala el comissari. Encara més: en les seves fotografies reflecteix un món de convivència pacífica i harmoniosa entre gents de religions i cultures diferents. Un món que havia estat real durant segles, però que estava desapareixent forçadament. Del tot després de la Segona Guerra Mundial, amb la creació de l’estat d’Israel.
García veu necessari un estudi en profunditat d’aquest llegat, “sense equivalent a tot Espanya”. De la dotzena de col·laboradors d’Ubach que van trepitjar terreny, que es van enfangar al seu costat, només en queda un de viu, el pare Pius-Ramon Tragan. Té 93 anys i el cap ben clar.