Homenatge a un llenguatge que es perd

Des de la mitjana i llarga distància Jenn Díaz fa l’efecte de ser una persona seriosa, responsable, segura, que a les fotos no acostuma a somriure. Potser és una sensació potenciada perquè el 2017 va iniciar la seva activitat com a diputada al Parlament de Catalunya per ERC.

Per això, quan es parla amb ella per primer cop, pot sorprendre que, sense perdre els adjectius anteriors, hi afegeixi una simpatia riallera, una proximitat del tot natural i espontània, a més d’una intel·ligència de resposta ràpida i ben argumentada. Defuig cap pedestal, està a peu pla i, en tot cas, quan vola és en la intimitat i gràcies a les ales que li atorga la literatura.

Nascuda a Barcelona el 1988, és una autora amb veu pròpia, ja des del seu debut, la novel·la Belfondo, quan només tenia 22 anys. Aleshores ja estava influïda per autors com Ana María Matute, Miguel Delibes, García Márquez... I dues autores més i per damunt de la resta. “Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite, és l’obra que em va fer escriptora”, confessa Díaz, que ara presenta la novel·la Els possessius, en català a Amsterdam i en castellà a Destino. “Per mi són dos originals; el primer està escrit i pensat en català, però quan tu mateixa et tradueixes i la teva llengua materna és el castellà, tens molt més marge, com a autora que com a traductora”, explica.

Els possessius és una obra coral, amb onze personatges, íntegrament epistolar. Només llegirem les cartes que s’encreuen entre ells al llarg d’uns pocs anys. Encapçalades per unes dates –sense any– que Díaz ha manllevat de la novel·la La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg, segona autora fonamental per a ella. “Hi ha un pes, al mig de tot, que tiba molt, i és que faig un homenatge a La ciutat i la casa”, comenta. “Volia escriure una novel·la epistolar perquè com a lectora m’agraden, i també els llibres que recullen la correspondència entre dues escriptores, entre escriptor i editor...”

Díaz comença a escriure seguint una idea menuda, de manera intuïtiva, sense saber on anirà. En aquest cas tenia clar que seria una novel·la epistolar, que seguiria les dates de la novel·la de Ginzburg i que començaria “amb l’Agneta, que està neguitosa i se sent sola, perquè s’acaba de traslladar a un pis molt petit després de separar-se”.

A partir d’aquí llegirem missives d’ella i la seva germana, Emma, que viu convalescent a casa de l’àvia, cuidada per la Tina. També dels pares de totes dues, l’Helga i el Samuel. De l’Oliver, l’ex de l’Agneta, i de dos amics de l’Emma, la Sylvia i el Mattias, entre d’altres. Són cartes amb esperit de monòleg.

“M’interessa l’escriptura oral, la que pots llegir en veu alta i funciona com ho faria una conversa, amb una veu en primera persona, molt fluida, que treballo molt i que m’obsessiona quan escric.”

En una època de comunicació immediata i amb poques paraules, es fa estranya una obra d’aquest format. “Quan escrius una carta t’allunyes de la informació més immediata i supèrflua, perquè no esperes una resposta ràpida i les coses del dia a dia no hi tenen cabuda, i això et fa anar a la profunditat de la comunicació, et permet obrir-te d’una manera diferent a la comunicació en persona o per telèfon”, justifica l’autora, que de vegades encara envia cartes manuscrites, per exemple, a una bona amiga que viu a Extremadura.

L’obra mostra relacions familiars –el filó inesgotable de la literatura–, amb totes les variables entre la tendresa i l’enuig, la sinceritat i la mentida, el desig i la frustració; també hi ha amistats i relacions de parella que es trenquen i d’altres que comencen... Les llums i ombres de les relacions humanes.

“En acabar la novel·la em vaig adonar que el fet que sigui una obra coral amb múltiples primeres persones fa que els personatges no siguin ni bons ni dolents”, perquè mostren diferents comportaments. El lector pot veure les trampes dels personatges, perquè llegeix totes les cartes i es pot adonar que el que el personatge A explica al B és diferent del que explica al C i així, a mesura que llegim, podem anar esbrinant el teixit d’interessos personals.

“Amb les xarxes socials, avui dia, és més difícil, perquè el nivell d’exposició i d’exhibició és tan gran, que et poden enxampar si no mantens la mateixa veritat; en canvi, en les cartes, en les reals, hi ha un joc literari que és apassionant i que probablement hem perdut per sempre”, es lamenta.

Al principi, l’estil de les cartes evoca les relacions d’extrema cortesia del segle XIX, sumat a fets com que l’Emma faci repòs a la manera de l’aristocràcia d’aquella època. No sabem on viuen i els noms no ajuden. Quan apareix el telèfon, el lector se’n pot anar fins a la dècada de 1920, però després apareix la televisió... “Sempre elimino les marques temporals a les meves novel·les; m’interessa l’oralitat, els silencis, els tabús, allò que no es diu, m’interessen les relacions interpersonals i el que passa dins dels personatges, la resta és accessori”, opina Jenn Díaz.

Per tant, tot i que no importi, perquè l’autora estableix un joc amb el lector, un pacte tàcit en què el que cal es deixar-se dur pel fons, no pels detalls, l’obra podria estar ambientada a finals del segle XX, per un parell de pistes més que dona, una mica “obligada pels editors”, confessa.

El fet de mostrar les relacions entre familiars a través de cartes no és l’única coincidència amb la novel·la de Natalia Ginzburg (1916-1991). Quan la italiana va escriure aquesta novel·la, l’última seva, era diputada al Parlament italià, com ara ho és Jenn Díaz al català, cosa de la qual va ser conscient no fa pas gaire.

Jenn Díaz no és autora d’escriure cada dia, ho és més de rampells, els darrers anys en època de vacances. “He passat de ser una escriptora que publicava un llibre cada any a escriure en època de vacances, perquè l’activitat parlamentària satura i primer m’haig de desfer del soroll que genera per poder entrar en el que estigui escrivint.”