Llibres

Crueltat i tirania?

L’editorial Adesiara presenta ‘Calígula’, de Suetoni, el biògraf més cèlebre de la literatura llatina, en una traducció d’Alejandra de Riquer i Ignasi X. Adiego

Calígula se situa al capdavant de la llista dels emperadors dolents de l’imperi romà
Historiadors actuals consideren que l’emperador va desafiar l’aristocràcia

Des de la sofisticada lectura d’Albert Camus en el seu Calígula teatral, en quatre actes i publicat durant la Segona Guerra Mundial, fins a la histriònica interpretació de Malcolm McDowell en l’adaptació quasi pornogràfica que en va fer Tinto Brass el 1979, l’emperador romà Calígula –fill de Germànic i d’una de les dinasties més destacades de l’imperi romà–, la controvertida figura de la crueltat i de la tirania duta a la follia, ha estat un reclam ben llaminer per a estudiosos, escriptors de ficció i artistes. Cal, però, tornar a la versió originària de totes les llegendes, la que va fer el cèlebre historiador llatí Gai Suetoni Tranquil (70 - 140 dC). Dona moltes pistes sobre el que li passava pel cap, diagnosticat segles després per especialistes. És un dels aspectes que destaquen els traductors Alejandra de Riquer i Ignasi X. Adiego al començament del prefaci de la magnífica edició de butxaca que acaba de publicar Adesiara: “Hipertiroïdisme, psicopatia, esquizofrènia, trastorn de la personalitat paranoide, epilèpsia del lòbul temporal, alcoholisme, trastorn d’ansietat per haver estat separat dels pares, infecció vírica desconeguda... Són nombrosos i variats els intents de diagnosticar la malaltia que suposadament va tenir l’emperador Gai Cèsar Calígula, i que explicaria aquells aspectes tan inquietants de la seva personalitat que han fet d’ell l’emperador boig per excel·lència i l’han situat al capdavant de la llista dels «emperadors dolents» de Roma, on gaudeix de la notable companyia de Neró, Còmode, Caracal·la i Heliogàbal. Els intents de diagnosi han estat considerats més aviat temeraris per la gran majoria dels investigadors, no només perquè diagnosticar algú que és mort fa quasi 2.000 anys no sembla una tasca fàcil, sinó també perquè cal plantejar-se si les fonts gregues i llatines no ens han transmès una imatge de Calígula esbiaixada.”

Adiego i Riquer intenten compensar aquestes lectures dient que els estudis més seriosos sobre la vida de Calígula s’han dedicat a indagar què s’amaga darrere dels comportaments i decisions aparentment folls de l’emperador i a desmuntar les possibles mentides i manipulacions dels detractors. La indústria de l’espectacle acull molt bé la imatge del malvat, és un esquer immillorable per als guionistes de cinema d’aventures. Calígula ha estat pitjor que Neró en la concepció de crueltat inadmissible. Calígula no és per a tots els públics i ha quedat com “el més enllà del tirà”, una cosa semblant al que van fer amb altres sàtrapes com Hitler i, més recentment, amb Saddam Hussein, Gaddafi i ara amb Putin. És el que és més fàcil, buscar un culpable i eximir tota la resta. Cal tornar a Suetoni, perquè descriu també els encerts que el van erigir en el salvador de Roma, des de l’estament militar fins a les classes populars de les ciutats romanes.

Per la seva personalitat i prestigi, Suetoni, que havia estat assessor de l’emperador i supervisor de les biblioteques, va teixir en la seva sèrie de biografies sobre els dotze primers cèsars, de Juli Cèsar a Domicià, un retrat inestimable de l’escandalosa vida i mort de Calígula. Entre la documentació posterior consultada, els traductors de la versió catalana ens recorden: “Després de llegir la biografia de Calígula d’Aloys Winterling, i un llibre, d’altra banda, excel·lent, podem quedar-nos amb la sensació que l’emperador fou un bon governant que desafià valentament el poder de l’aristocràcia romana, posant-la davant del mirall de les seves contradiccions i misèries, i que pagà amb la vida aquest acte d’audàcia. L’altre gran biògraf de Calígula en els últims temps, Anthony Barrett, ha canviat significativament el títol de la seva obra, que en la primera edició, apareguda el 1989, es deia La corrupció del poder i en la segona, del 2015, L’abús del poder. Com el mateix Barrett reconeix, la seva opinió sobre Calígula ha variat: ja no el veu com un individu corromput per l’exercici del poder, sinó com una persona incapaç de comportar-se com un emperador. Ara és poc més que un pobre incompetent a qui la seva arrogància i la seva manca d’aptesa el dugueren al desastre. Val a dir que, tant en la biografia de Winterling com en les dues de Barrett, la bogeria no hi té cap paper remarcable: heroi o incompetent, el Calígula que ens tracen els dos historiadors és un personatge sens dubte cruel i amb cert gust per l’humor macabre, però ni de bon tros un dement.”

Riquer i Adiego també recullen les opinions que veuen en Calígula un introductor d’un model de monarquia hel·lenística i, fins i tot, de pràctiques religioses orientals al voltant de la seva pròpia figura. Som en una cruïlla entre la llegenda teixida pels guionistes i els estudis científics dels historiadors. Nosaltres decidim. Ho podem fer amb la lectura d’aquesta monografia, que arriba fins al moment en què els conjurats posen fi al tirà com havia passat amb el seu avantpassat Juli Cèsar. Va acabar pagant la seva crueltat, que havia exercit sobre parents i amics que el van ajudar, “recompensats amb una mort cruel”.

Els excessos, exagerats en les versions contemporànies, denoten, sobretot, el desig de ridiculitzar els patricis romans en favor del poble de més baixa condició. Demòcrata o psicòpata?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia