Sismògraf és un ball de fons

Les curses de fons són aquelles que demanen un ritme lent però constant. Cal la convicció d’arribar a la meta, que està més lluny del que és habitual. El canvi climàtic té una urgència evident, però cal fer-ne pedagogia, d’individu a individu, i s’esperen uns canvis notables amb la suma de l’esforç de cadascú. El Sismògraf, que enguany ha doblat l’aposta pel respecte envers la natura, demana uns espectadors amb esperit de corredor de fons. Només dissabte, enfilant propostes programades, un bon grapat d’espectadors van fer més de 20 quilòmetres a peu. Google fit (en principi) no enganya. L’aire lliure ha permès rebaixar l’ús de la mascareta en la primera edició en què el festival no és estratègic i, potser per això (en espera de rebre el balanç definitiu), s’ha reduït el nombre de programadors. Cultura i les entitats del sector de la dansa continuen buscant el consens per replantejar el format i potenciar la gira de coreografies, tant a Catalunya com en l’àmbit internacional.

Action for Climate és un quintet d’artistes i activistes que procuren ser coherents amb el que promou el seu espectacle, Bark. Es mouen només en tren i en bicicleta. Per viatjar dels països nòrdics a Olot, van trigar cinc dies. Procuren reutilitzar tot el que es pot i són prou austeres per posar a la maleta el mínim possible. No es deixen les cordes per penjar-se dalt dels arbres i fer dansa vertical i el banjo (al nord d’Europa, l’ukelele encara no deu ser prou moda). Actuar al bosc, provar de dialogar-hi, i reclamar que fa més de dos segles que la relació entre l’home i la natura és massa agressiva, implica també que l’aforament no pugui ser gaire gran. Perquè transitar en massa per l’arbreda també afectaria aquest fràgil equilibri. Les actrius es pregunten si poden plantar-se com si fossin arbres, com si cadascú hagués d’emparentar-se amb una soca. I insisteixen a saber el temps que ens queda per viure aquí. I aquest “aquí” pot ser l’arbreda, Olot o el món. Allargar el cronòmetre és una decisió de la humanitat, en bona part.

Comencen a prodigar-se espectacles que miren d’incorporar la natura en el marc mental urbanita. Per això és preciós imaginar que les actrius (triades a partir d’un càsting i que han estat aprenent els moviments dels animals en llibertat) cavalquen com eugues dins de la ciutat, dominant les places i trotant pels carrers de vianants del centre (City horses, de Byström Källblad). És un aire fresc, renovador i que evita cap discurs. Fruit d’un projecte europeu és la primera baula d’aquest nou fil de muntatges, en què es prova de trencar amb l’antropocentrisme que domina des del Renaixement. L’animalitat també s’intueix a Cuir, d’Un Loup pour l’Homme. Eviten discurs probablement per sortir d’una reivindicació sobre la cura de la natura que pot semblar doctrinària i que podria tenir un efecte advers.

Un altre perfil d’espectacles amb la natura són els de Vània Vaneau (Nébula) i Recoil Performance Group. La primera construeix una mena de ritual a la llum dalt del cràter del Montsacopa; la segona estableix un contacte constant amb uns cucs que transformen el porexpan (però també la pell humana, si hi ha ocasió) en matèria orgànica. Per això, la ballarina es cobreix amb un mono de làtex. Una certa contemplació proposa Rozéo amb un aparell pendular d’on pengen tres actors que fan voltes sobre si mateixos, com dervixos. O De una en una, de Métrica Bárbara, que extreu un diàleg íntim i magnètic amb les teules de fang. El Sismògraf obre un camí d’accions que anirà diversificant en matisos i enriquint el moviment, la interacció i la consciència humana.